Javier Calleja va debutar en la jornada dotzena de la competició de lliga amb una victòria davant l'Eivissa (1-2). Arrere quedaven els dos triomfs enllaçats amb *Miñambres com a inquilí eventual de la banqueta. El col·lectiu blaugrana va girar en la classificació per a enfilar-se en la zona elevada. No obstant això, l'ascens directe es va escapar després de posseir la tercera posició. En la promoció d'ascens les hosts blaugranes van doblegar a l'Albacete per a caure de manera cruel davant l'Alabés en el *Ciutat en l'últim sospir.   

Va ser l'entrenador triat per a la temporada 2002-2003. El Llevant tornava a la categoria de Plata després d'una dilatada estada en l'elit i l'objectiu marcat per la societat blaugrana plantejava el desafiament de retornar a la Primera Divisió amb la major celeritat possible. L'exigència era màxima. El Llevant va mantindre el gruix de la plantilla que havia competit en la principal categoria. El tècnic va ser pres d'una arrancada de lliga dubitativa. En la novena jornada va ser destituït.

Va permutar el filial pel primer equip com a relleu de Pereira. Alessio Lisci conforma un perfil valorat per la cúpula directiva de l'entitat. La seua experiència a la Ciutat Esportiva li avala. Porta una dècada ascendint escalons per les categories menors del futbol blaugrana. En aqueix periple ha acumulat títols i prestigi. El passat curs va passar del Juvenil Divisió d'Honor a l'Atlètic Llevant.

Va substituir a Paco López a l'octubre de 2021. Pereira havia sigut segon tècnic de Juan Ignacio Martínez els cursos 2011-2012 i 2012-2013. Va debutar davant el Getafe en el Ciutat (0-0). El seu últim partit va ser davant el Betis (3-1). Va dirigir set trobades amb un saldo de tres empats i quatre derrotes. A la fi de novembre de 2021 va ser destituït.

Va canviar el filial, líder en Tercera, pel primer equip per a extraure uns números majestuosos en els últims onze partits. Va ser al març de 2018. Va signar huit victòries, dues derrotes i un empat. Va certificar la permanència com en els exercicis 2018-2019, 2019-2020 i 2020-2021. Va aconseguir les semifinals de la Copa del Rei en el curs 2020-2021. La seua relació va acabar en la jornada 8 de la temporada 2021-2022.

El repte no era senzill. Calia tornar a l'elit després d'un traumàtic descens. Arrere quedava la millor ratxa en Primera Divisió després de sis campanyes enllaçades. La resta és història. El Llevant de Muñiz, líder inqüestionable, va cantar l'alirò sis setmanes abans de la fi del curs 2016-2017. En l'exercici 2017-2018, després d'una arrancada notable, va ser substituït per Paco López

A la fi d'octubre de 2015 el Consell d'Administració va apostar per Rubi (Joan Francesc Ferrer Sicília) com a recanvi de Lucas Alcaraz al capdavant de la banqueta blaugrana. Era la seua estrena en l'elit. Malgrat l'atractiva proposada tàctica que el preparador català defensava, el Llevant no va aconseguir conquistar la permanència en l'univers de la Primera Divisió.

Va aterrar en els dies finals d'octubre de 2014 com a relleu de Mendilibar amb la missió de reconduir una difícil situació esportiva. L'equip granota fondejava en la taula després d'una arrancada repleta d'arestes. Va aconseguir que el Llevant complira la cinquena temporada consecutiva en Primera. En la temporada 2015-2016 va abandonar el club en la jornada novena després d'una derrota davant la Reial Societat.

Mendilibar va ser el tècnic triat per a la direcció del Llevant del curs 2014-2015. S'accentuava de la seua figura la seua experiència en l'univers de la màxima categoria en clubs d'un perfil similar a l'equip granota. Amb una qualitat humana inqüestionable, el projecte que va liderar va quedar esquinçat en la huitena jornada de la competició després d'una derrota casolana davant el Reial Madrid.

La seua arribada a l'entitat va plantejar un canvi en el model establit en la direcció tècnica. L'experiència era un aval que sobreeixia en el currículum que identificava a Joaquín Caparrós. Adobat en mil batalles, era un dels tècnics en actiu amb més partits en l'elit. La seua estada en el Llevant, curs 2013-2014, va significar la consolidació de l'equip en el marc de la Primera Divisió.

Juan Ignacio és potser el conductor del millor Llevant de la història. Ho testifica l'estadística i la sisena posició en Primera Divisió del curs 2011-2012. Aqueixa fita va dimensionar al Llevant a la Lliga Europea que va disputar en l'exercici 2012-2013. Després de superar la fase de Grups i eliminar a Olympiacos l'equip va caure en la ronda de huitens de Final.

Va ser l'inici d'una nova era. Luis García va recalar en el club en el traumàtic estiu de 2008 per a fixar les cintres d'un projecte que va traslladar al Llevant des de la categoria de Plata fins a la Primera Divisió en l'exercici del centenari (2009-2010). Va construir un equip d'autor molt reconegut. Va ser una continuada successió d'emocions en tres cursos excel·lents.

Va ser el tercer entrenador de l'exercici 2007-2008. Vinculat a la societat granota, va agafar la banqueta per a reemplaçar a Di Biasi. El temps s'esgotava. Va afrontar les setmanes finals del calendari de lliga en Primera. Els problemes esportius i econòmics es van multiplicar per a consumar un descens anunciat.

Va succeir a Abel Resino i va romandre vint-i-cinc jornades al capdavant de la banqueta del Llevant en un curs de sentit tortuós. No va finalitzar la campanya esportiva. Va rescindir el seu contracte en la jornada trigesimosegunda, després d'una victòria davant el Betis (0-1), per a tornar a Itàlia després del compromís aconseguit amb el Torino.

Va ser el relleu de López Caro en l'exercici 2006-2007. En el seu tercer partit com a tècnic granota va tacar els murs del Bernabéu per a conquistar una victòria llegendària (0-1). Un explosiu final de Lliga, amb quatre victòries en sis partits, va garantir la permanència. En el curs següent, 2007-2008, va marxar del club en la setena jornada.

Va arribar al feu d'Orriols avalat pel seu excel·lent treball desenvolupat en la pedrera del Reial Madrid. Les coordenades estaven fixades; mantindre al Llevant en la seua tornada a Primera Divisió en el curs 2006-2007. Al gener de 2007 va abandonar la banqueta blaugrana. La fi del primer tram de la competició estava molt a prop.

Va permutar el filial, que militava en Segona B, per la banqueta del primer equip per a afrontar els últims quatre partits del curs 2004-2005 en l'àmbit de Primera Divisió. Va ser el relleu de Schuster. El descens no va impedir que liderara el projecte del curs 2005-2006. No obstant això, va cedir la seua plaça a Mané en la desena jornada de l'exercici de lliga.

Va ser el tercer tècnic de la història granota en Primera. El curs 2004-2005 va ser discordant. El Llevant va trepitjar posicions de Lliga Europea en el tram inicial de la competició després de véncer a l'Athletic en el Ciutat (1-0). El rendiment del bloc va anar decaient després. La dolorosa derrota davant el Màlaga (0-1) va ser l'epíleg.

Manuel Preciado va conquistar l'ascens a Primera Divisió quaranta anys després. Paraules majors per a un tècnic idolatrat pel llevantinisme militant pel seu tarannà i per la seua personalitat. El curs 2003-2004 va ser excels amb el Llevant sempre en zona d'ascens. El somni es va materialitzar en Xerez el 5 de juny de 2004.

Va concloure el curs 2001-2002. Els 50 punts signats no van salvar al Llevant d'un descens no consumat en els despatxos. L'exercici 2002-2003 va ser antitètic. Va situar al Llevant líder de la taula, però va ser destituït en la jornada trigesimosexta després de la derrota davant el Còrdova (1-2).  

Nexe d'unió entre l'eixida de Balaguer i l'arribada de Cantarero en el curs 2001-2002, va aconseguir un triomf a Múrcia (0-1) i una derrota davant l'Atlètic de Madrid (2-4). En la campanya 2002-2003 va participar en els sis xocs que van tancar la competició substituint a Cantarero.

El Llevant de l'exercici 2000-2001 va aconseguir la huitena plaça en la taula. El bloc blaugrana va signar vesprades esplèndides sobre el verd com la victòria davant l'Atlètic de Madrid (4-1). A l'equip li va penalitzar l'excés d'empats (21). Va iniciar el projecte del curs 2001-2002, però va ser destituït en la desena jornada.

Va liquidar el curs 1997-1998. El Llevant va consumar el descens. No obstant això, va reprendre la categoria de Plata en la campanya 1998-1999. En el retorn, 1999-2000, va signar un curs notable. En l'exercici 2001-2002 va tornar a la banqueta entre les jornades catorze i vint-i-quatrena.    

José Enrique Díaz i Roberto Álvarez van passar per la banqueta abans de l'arribada d'Aranguren. Va ser el quart tècnic. La temporada 1997-1998 es consumia i el Llevant continuava ensopit en la taula. Va dirigir nou partits amb un saldo de dos triomfs, dos empats i cinc derrotes.

Va ser el primer entrenador d'un exercici funest marcat per la successió de cinc tècnics. Va estar les tres primeres jornades del curs 1997-1998 saldades amb idèntic nombre de derrotes. El Llevant va caure en la primera ronda de la Copa del Rei davant el Novelda.

Va estar en dues etapes diferents al capdavant de la banqueta. En el curs 1996-1997 va completar una campanya notable en el retorn del Llevant a Segona A. En la desena jornada de l'exercici 2005-2006 va retornar a Orriols per a suplir a Oltra amb l'objectiu d'aconseguir l'ascens a Primera Divisió. Ho va aconseguir després de véncer al Lleida en l'última jornada.

A la tercera va ser la vençuda. El Llevant de Carlos Simón va posar rumb a la categoria de Plata en la temporada 1995-1996. L'equip es va proclamar campió del Grup III de Segona B i va acabar amb les aspiracions del Còrdova, Avilés i Racing de Ferrol en la promoció.

L'estada de Juande Ramos sempre estarà associada al registre de les tretze victòries enllaçades en l'epifania de l'exercici 1994-1995. L'equip va liderar la classificació en el Grup III de Segona B en la competició regular, però no va coronar l'èxit en la promoció.

Va reanimar a un bloc que havia perdut la fe en el triomf. La seua presentació va ser exquisida amb cinc triomfs encadenats. El final del curs 1993-1994 va ser explosiu. El Llevant va disputar la promoció d'ascens a Segona A, encara que no va aconseguir l'ascens.

Va obrir l'exercici 1993-1994 amb el repte de buscar la Segona Divisió A. En la jornada vint-i-cinc va abandonar el càrrec. La derrota davant el Sant Andreu (0-1) va ser el detonant. Gonzalvo va ser el seu substitut. Va tornar a la banqueta en l'exercici 1997-1998.

Va ser el tercer entrenador de l'exercici 1991-1992. Va arribar amb l'única intenció de mantindre a l'equip en la categoria de Bronze en una temporada vacil·lant. Comptava amb una dilata experiència en banquetes de superior categoria. Va deixar a l'equip en la zona intermèdia de la classificació.

Va ser el segon entrenador de la convulsa temporada 1991-1992. Va rellevar a Pepe Martínez en la banqueta i va estar nou jornades al capdavant de la primera plantilla. Va obtindre sis empats i tres derrotes. Va marxar en la jornada dènou. Anys més tard va tornar al club per a dirigir a l'Atlètic Llevant.

Va ser el relleu de Dunai. Va ser el segon entrenador del curs 1990-1991. Va véncer al Sestao en la seua estrena en Orrriols (1-0). En la jornada vintena va ser destituït per Pepe Martínez que tornava després d'aconseguir la permanència el curs anterior i preparar a l'equip durant l'estiu de 1990.

La temporada 1990-1991 va arrancar amb Antal Dunai en la banqueta. Va ser un curs volcànic amb tres entrenadors. En la jornada onzena després de la derrota a Lleida va concloure el seu pas pel club granota. El Llevant desconeixia la victòria.

Va cobrir dos períodes diferents. En la temporada 1988-1989 va retornar a l'equip a la categoria de Plata després de coronar la taula del Grup IV en Segona B. El curs següent, 1989-1990, va ser rellevat en la jornada vint-i-huitena per Pepe Martínez. Va dirigir huit partits en el funest exercici 1997-1998.

El Llevant va apostar per Quique Hernández en l'exercici 1987-1988. El tècnic despuntava en el futbol valencià i l'equip granota tornava a Segona B. El binomi no va funcionar. L'empat davant el Mestalla en la jornada tretzena va suposar la seua final en la banqueta blaugrana. Pachín va tancar el curs de lliga.

Va ser el recanvi de Yosu Ortuondo en la banqueta blaugrana. Va cobrir el tram final de l'exercici de lliga 1986-1987. Va aconseguir l'objectiu traçat pel club de tornar a la divisió de Bronze. La reestructuració de la Segona B en quatre grups va propiciar que els cinc primers classificats conquistaren l'ascens de manera directa.

El Llevant de l'exercici 1986-1987 en Tercera Divisió va comptar amb els serveis de Yosu Ortuondo. Malgrat la seua joventut havia assaborit un ascens amb el Còrdova a Segona B.  El tècnic basc va ser destituït en la segona volta amb l'equip instal·lat en la zona alta. Aquell curs els cinc primers classificats ascendien a Segona B.

Va estar en dues etapes diferents al capdavant de l'equip. En el curs 1985-1986 la reestructuració de la categoria de Bronze va absorbir a l'entitat. Va repetir en la temporada 1992-1993 amb l'esquadra competint en Segona Divisió B. Va estar vinculat a la secretaria tècnica del Llevant.

Va ser el preparador triat per a la conducció del Llevant en el retorn a la categoria de Bronze en el curs 1984-1985. Dotat d'una forta personalitat, va abandonar l'entitat després de la disputa de la jornada dissetena. Pachín va ser el seu substitut.

En l'exercici 1983-1984 posseïa la condició de secretari tècnic. Va permutar les seues funcions per a recalar en la banqueta amb la temporada en marxa substituint a Martínez. En el seu expedient no va haver-hi espai per a la derrota. El Llevant va superar al Fuengirola i Orense en la promoció. Va ser la guinda en el curs del 75 aniversari.

En la temporada 1982-1983 no hi havia més reptes que tornar a Segona B. En la promoció d'ascens va caure en la primera ronda davant l' Ensidesa. En el curs 1983-1984 va ser destituït. Va tornar a la banqueta en les jornades finals de la campanya 1990-1991 i va començar la temporada 1991-1992.

No va poder redreçar el rumb d'una entitat en constant i permanent sacsejada. Va ser el tercer entrenador de l'agitada temporada 1981-1982 que es va tancar amb dos descensos. El Llevant va tornar a Segona B per rendiment esportiu i va acabar en Tercera Divisió per qüestions econòmiques.  

Associat a l'imaginari del club, i sempitern col·laborador, va exercir de lligam entre Vicente Piquer i Roberto Gil. Va assumir la banqueta del club d' Orriols entre les jornades tres i sisena del curs 1981-1982, amb un saldo de dues victòries i dues derrotes. Va ser segon entrenador en diferents etapes i membre de la secretaria tècnica blaugrana.

L'estiu de 1981 va ser agitat. Toza va començar la preparació del Llevant en la pretemporada, però va ser Vicente Piquer qui va iniciar el curs. La seua presència va ser testimonial en l'exercici 1981-1982. Va estar dos partits lligat a la banqueta blaugrana.

Rifé va dirigir al Llevant en les jornades finals del curs 1980-1981 com a relleu de Pachín. Va ser un període de convulsió social i econòmica. Esportivament l'equip va anar minvant en el seu rendiment. La seua imatge va ser associada a la de Cruyff. Va tindre un accident que li va impedir concloure la temporada.  

Va complir amb nota en el retorn a la categoria de Plata en l'exercici 1979-1980. La temporada següent, 1980-1981, va situar al Llevant en el més alt de la taula. Va ser destituït al març de 1981 a penes unes setmanes més tard del desembarcament de Johan Cruyff. Va substituir a Carrión en el curs 1984-1985 i va tornar en la temporada 1987-1988.

Va substituir a Dauder amb la temporada 1977-1978 en ple recorregut amb el Llevant en l'acabada d'inaugurar Segona B. Va repetir en la banqueta blaugrana el curs següent en la divisió de Bronze. Va acceptar el repte de l'ascens. L'exercici 1978-1979 va significar el retorn a la categoria de Plata. Va ser el seu últim acte de servei.

Dauder va ser el primer tècnic que va conduir la nau granota en el marc de la Segona Divisió B. Va ser en la temporada 1977-1978. El club es va plantejar el retorn a la categoria de Plata. Dauder no va concloure l'exercici.  

Va dirigir 30 partits en l'àmbit de la competició en Segona Divisió en el curs 1976-1977. El Llevant es va instal·lar des del naixement del campionat en la zona més borrosa de la taula. Mancant huit partits va ser rellevat per Álvaro Pérez. L'equip va descendir a Segona B.

La banqueta del curs 1975-1976 va ser convuls pese a l'ascens. Dagoberto Moll va suplir a Daucik en les primeres setmanes de l'exercici. Va ser el segon tècnic, però no acabaria una campanya que suposaria el retrobament del Llevant amb el cosmos de la Segona Divisió amb Álvaro Pérez als comandaments.

Lluïa un currículum impressionant. Va ser el relleu de Navarro en el transcurs de la temporada 1974-1975 amb el Llevant en Tercera. En el curs 1975-1976 es va situar al capdavant de la banqueta després de la marxa del Che Barral abans de l'inici del curs. Moll li va succeir. Es va convertir en assessor tècnic del president Manuel Grau Torralba.

L'aventura d'Héctor Nuñez en el Llevant no va ser extensa. Va dirigir onze partits de Lliga entre les jornades dècima i vintena del curs 1973-1974 en Segona Divisió amb un balanç de dues victòries, dos empats i set derrotes. Juan Navarro va ser el seu substitut després de la seua marxa.

Cinc temporades després del descens a Tercera, el Llevant va tornar a Segona. Va ser en l'exercici 1972-1973. Juncosa va ser l'entrenador d'un equip meteòric en l'ascens. Juncosa va començar el curs 1973-1974, però va ser reemplaçat per Héctor Núñez.

Mundo es va comprometre amb el Llevant en un moment de crisi. L'equip s'ofegava en Tercera Divisió. Va ser el tercer tècnic del curs 1970-1971. Roig i Balaguer van ser els seus antecessors. El Llevant va véncer al Nástic en un xoc traumàtic amb el descens a Regional Preferent i es va quedar en Tercera.

La temporada 1970-1971 va resultar traumàtica. Roig va ser el primer tècnic a asseure's en la banqueta blaugrana. Roig havia tancat l'exercici anterior. No obstant això, la seqüència de resultats adversos va implicar la seua marxa. Ramón Balaguer va ser el seu substitut.

La temporada 1969-1970 va començar el dia amb Alfonso Guasp en la banqueta. El Llevant va inaugurar l'actual Ciutat de València aquell exercici. El repte era eixir amb celeritat des de la Tercera Divisió. Alfonso Guasp no va concloure el curs davant l'arribada de Francisco Roig.

El Llevant va retornar a Tercera i Navarro va afrontar el repte del retorn en un curs, 1968-1969, disputat a Mestalla. La irregularitat de l'esquadra li va allunyar de l'ascens. Navarro va tornar en l'arrancada de l'exercici 1971-1972. En el final del 1973-1974 i principis del 1974-1975.

Va recalar en el curs 1966-1967. L'esquadra va mantindre el somni de l'ascens fins al final. Un any després, amb la reestructuració de la categoria de Plata, va ser rellevat en la setena jornada per Álvaro. Va tornar amb l'exercici 1971-1972 en marxa com a substitut de Juan Navarro.

L'excel·lent ratxa de cinc victòries consecutives en les jornades finals del curs 1965-1966 no va significar que el Llevant d'Eusebio Ramón aconseguira el retorn anhelat a Primera Divisió. Aquell Llevant va finalitzar cinqué.

El Llevant partia amb l'etiqueta de candidat a l'ascens a Primera en el curs 1965-1966. Benavente va acceptar el desafiament. Comptava amb una experiència quantificable en Segona, però la derrota davant el Calvo Sotelo en la novena jornada (0-1) va significar el seu adeu.

Va aterrar en el feu de Vallejo en la segona aventura del Llevant en Primera Divisió. Va ser durant l'exercici 1964-1965. Va dirigir a l'equip de Vallejo tota la temporada i els partits de Copa. No obstant això, no va afrontar els dos duels decisius davant el Màlaga per la permanència.

Va assumir el relleu de Lelé amb el curs 1962-1963 en marxa. Va aconseguir l'ascens a Primera Divisió i va mantindre al Llevant en l'elit en l'exercici 1963-1964. Un any després va tornar per a afrontar la temuda promoció de permanència en Primera davant el Màlaga amb diferent sort.

Es va lloar la seua capacitat per a traure petroli de plantilles ajustades. La crisi econòmica assotava al Llevant. Va completar les campanyes 1960-1961 i 1961-1962 en Segona amb èxit. En el curs 1962-1963 va abandonar el club al final de la primera volta en una controvertida decisió.

Va canviar les botes i la batuta en la línia de mitjans per la condició d'entrenador en les jornades finals de l'exercici de lliga 1959-1960. Va ser la seua estrena com a tècnic i el principi d'una productiva carrera en les banquetes del futbol espanyol.

Va ser el tècnic triat per a projectar a un grup que buscava l'ascens a Primera Divisió amb Joseíto com a estendard. Era el curs 1959-1960. No obstant això, no va finalitzar la temporada.

Va ser el relleu d'Urquizu en el curs 1957-1958. Va recompondre al Llevant i va somiar amb l'ascens a Primera la campanya 1958-1959 amb Wilkes. No va dirigir la promoció davant Las Palmas. Va tornar a l'entitat en el curs 1967-1968, al final de 1975-1976 i a la conclusió de 1976-1977.

El seu palmarés estava ple de títols després de la seua estada en l'Athletic Club. Va mantindre al Llevant en Segona en la temporada 1956-1957 després de substituir a Escolá. Un curs més tard com a efecte de la riuada, els resultats es van torçar i va abandonar el Llevant en la novena jornada.

La seua primera temporada en el Llevant, 1955-1956, no va poder ser més afortunada. El club va tornar a Segona Divisió. En la temporada 1956-1957 va ser substituït per Urquizu per una inoportuna malaltia que li va impedir seguir al capdavant de la banqueta de Vallejo.

Es va asseure en la sisena jornada del curs 1954-1955 en la banqueta granota. Va véncer en el xoc que va enfrontar al Terrassa i al Llevant (1-3). No obstant això, en una temporada complicada no va poder impedir el descens a Tercera Divisió.

Va aterrar en el Llevant amb el curs 1952-1953 en marxa. Una temporada més tard, 1953-1954, va aconseguir l'ascens de l'esquadra granota fins a la Segona Divisió. Va arrancar en la categoria de Plata, 1954-1955, però va ser substituït per Picolín en la jornada cinquena.

Va iniciar el curs 1952-1953 en la banqueta, encara que no va tancar la temporada. Va ser substituït per Arnal. Històric en l'imaginari blaugrana, va tornar a la banqueta en diverses ocasions com a solució eventual.

Va ser un cas singular davant el seu caràcter polièdric. Va defensar l'escut del Llevant, va ser president i en la temporada 1951-1952 va iniciar el curs allotjat en la banqueta de Vallejo, encara que no va concloure la temporada davant els resultats adversos. Villagrá va ser el seu successor.

Va jugar en el Llevant F.C en els anys trenta. En el curs 1950-1951 va liderar des de la banqueta a un Llevant que es va quedar en Segona després de promocionar davant el Tenerife. Va ser el secretari tècnic del primer ascens a l'elit. En l'exercici 1970-1971 va rellevar a Roig en la banqueta.

Va mantindre al Llevant en l'univers de la Segona Divisió en la seua estrena en el curs 1948-1949. En la següent temporada, 1949-1950, la sort va ser diferent. Va ser rellevat de la banqueta al final de la primera volta per Juan Puig.

Tancava la seua carrera com a jugador quan va acceptar la banqueta. Va ascendir a la categoria de Plata en el curs 1945-1946 i va mantindre al Llevant dues campanyes en Segona en els cursos 1946-1947 i 1947-1948. Després, va ser una solució d'emergència durant el curs 1951-1952.

La premsa va advertir d'una permuta poc comuna al gener de 1945. Rubio passava a la banqueta del Llevant mentre que el seu predecessor, Villanueva, s'ocuparia de la preparació física. El Mag va dirigir els últims partits del curs i una promoció d'ascens a Segona no consumada.

Va ser l'entrenador triat per a la direcció tècnica del curs 1944-1945. El Llevant competia en Tercera Divisió i buscava l'ascens a Segona. No va arribar a concloure la temporada. Va passar de la banqueta a ocupar-se de la preparació física de l'equip. El seu relleu va ser Gaspar Rubio.

Va ser un exemple de promoció interna. Va ascendir al Llevant després de passar per les categories inferiors. Va completar la temporada 1943-1944 i va tornar a fins de la campanya 1951-1952 a la recerca d'una permanència que va esvarar.

Les actes i el testimoniatge directe d'algun dels protagonistes ressalten que que va dirigir al UDLG en la fase d'ascens de la temporada 1939-1940 a Primera possiblement compartint labors tècniques amb Juan Puig. Va fregar l'èxit.

Va ser el primer entrenador del UDLG i es va mantindre després de la conversió en Llevant U.D. Al juliol de 1943 Gallart anuncia en la premsa la seua marxa de la banqueta. Va estar quatre temporades. Va tornar en la segona meitat del curs 1949-1950 com a solució d'emergència.