Va ser el primer president de la societat després dels acords aconseguits a l'agost de 1939 que van determinar la fusió del Llevant F.C. i Gimnàstic F.C. Naixia l'U.D.L.G., Unión Deportiva Levante-Gimnástico, que va somiar amb l'ascens a Primera Divisió en el curs 1939-1940.

Va prendre els comandaments de la presidència al desembre de 1941 i a l'agost de 1943 es mantenia al capdavant de la nova directiva. Va accedir a un club amb greus mancances monetàries que competia en Segona Divisió. Va idear la constitució d'un fons econòmic per aportacions individuals amb la finalitat de garantir la viabilitat de l'entitat.

Al febrer de 1944 la premsa va recollir l'aterratge d'Emilio Bello com a mandatari. D'arrel gimnastiquista, en el curs 1943-1944 va estar prop de retornar al Llevant a Segona després de conquistar el Campionat del Grup V de Tercera amb una superioritat inqüestionable. El Barakaldo va descavalcar al Llevant de l'ascens en el partit definitiu de la Promoció.

Isaías Aspas (16-02-1883/30-10-1959) al novembre de 1944, en el Diari Deportes, ofereix pistes sobre el seu mandat. Va arribar a la presidència a principis del curs 1944-1945. Va presidir el Gimnàstic en els anys trenta. Va recuperar jugadors rellevants com Botella, Nieto o Martínez Catalá per a afrontar amb garanties l'exercici. Va perseguir un ascens a Segona que es va consumar un any després.

Francisco Belenguer (07-04-1904/26-05-1956), al setembre de 1945, cisellava en la premsa els seus plans després d'aconseguir la presidència. Malgrat les penúries econòmiques, va ser capaç d'armar un equip, amb Villagrá com a tècnic, que va aconseguir retornar a la categoria de Plata en el curs 1945-1946.  El seu millor èxit va ser afermar al club en Segona Divisió. Va cobrir la segona meitat dels anys quaranta

En els primers mesos de 1950 el seu nom va lligat a la presidència del Llevant. Corria el curs 1949-1950. En condició de màxim mandatari va rubricar la rescissió del contracte que lligava al club i a l'entrenador Antonio Bonet. Uns anys arrere va ser present en el naixement de l'U.DL.G. com a lletrat després de la fusió del Llevant F.C. i Gimnàstic.

Va ser un cas singular. Manuel Alepuz (7-10-1917/13-08-2008) va defensar l'escut granota com a defensor en els cursos 1948-1949 i 1949-1950. Després de tancar la seua carrera professional va ser president i entrenador del Llevant. A l'agost de 1950 apareix als contractes dels jugadors com a mandatari. Després va saltar a la banqueta de Vallejo. Va dirigir el Comité Nacional de Tècnics de la Federació Valenciana.

La figura d'Amador Sanchís sempre estarà lligada al naixement del Gimnàstic en 1909. Alma mater del degà, va ser advocat, periodista esportiu de Diari de València i president de la Federació Valenciana de Futbol. Entre els mesos d'agost i novembre de 1951 és possible seguir el seu rastre com a màxim dirigent del Llevant. Signa documentació oficial com a president.

En l'arrancada de 1952 Emilio Bello representa al Llevant com a president. Era la seua segona etapa al capdavant de la presidència. El mandatari signa documentació oficial en qualitat de màxima autoritat per aqueixes dates  El context era desolador amb els deutes amenaçant l'estabilitat del club i l'equip lluitant per sobreviure en Segona Divisió.

Antonio Román (2-12-1912/15-04-1990) va arribar a la presidència en 1952. La seua primera actuació va ser l'adquisició en propietat de l'Estadi de Vallejo després del plet amb la família Martínez de Vallejo. Va consolidar a l'equip en Segona. Va fitxar a Wilkes. En 1959 va presentar un projecte per a la construcció d'un nou camp que substituïra al feu de Vallejo. Poc després va posar fi a la seua primera etapa.

Agent comercial, va tractar de reconduir el caòtic estat financer des del seu accés al maig de 1960. Va contractar a Lelé. Va assumir el tema del nou camp. Al febrer de 1962 va signar un contracte amb Blas Escrig. El Llevant li cedia els solars de Vallejo a canvi de liquidar el deute i construir un nou estadi, a nom del Llevant, alçat el 31 de desembre de 1963.

Notari de professió, va assumir la presidència al juny de 1962. Va projectar al Llevant a la Primera Divisió en el curs 1962-1963. L'equip va estar dos cursos en l'elit. Va prorrogar el contracte que vinculava al Llevant i Blas Escrig per a la construcció del nou estadi fins al 30 de juny de 1965. Va abandonar la presidència en 1966.

Va accedir a la presidència en 1966. La seua segona etapa va estar marcada per la definitiva marxa de Vallejo i la construcció del Ciutat de València, inaugurat amb el nom d'Estadi Antonio Román al setembre de 1969. El Llevant havia tornat a Tercera Divisió a final del curs 1967-1968 després de la reestructuració de la categoria de Plata.

Al gener de 1971 va prendre possessió. Aqueix curs es va tancar amb un duel davant el Nàstic per la permanència en Tercera. Grau Torralba va abordar la contractació de Caszely i va apostar per consolidar el Trofeu Costa de València en un intent per relacionar al club amb el seu entorn. Va aconseguir dos ascensos a Segona. L'exercici 1976-1977 va ser l'últim com a president.

Santiago Sanz (24-2-1939/24-07-2020) va aconseguir el retorn a la categoria de Plata del Llevant a la finalització de l'exercici 1978-1979. Va ser president entre 1977 i 1979. Va llançar la promoció de passades a tres anys Pro-Ascens a Primera amb la finalitat de recaptar fons per a pal·liar la complicada situació econòmica d'una entitat endeutada i deficitària. Va dimitir al novembre de 1979.

Va ser el president que va tancar el fitxatge de Cruyff al febrer de 1981. L'angoixant situació financera ofegava a l'entitat. Aznar, que va presentar la seua candidatura al novembre de 1979, va fer front al tancament dels jugadors al final del curs 1980-1981 amb l'equip en Segona A. Va dimitir, segons va confirmar, per prescripció facultativa al juny de 1981.

Va ser president del Llevant entre juliol i octubre de 1981. Va anunciar que arribava vinculat a un grup inversor que garantia l'estabilitat econòmica i esportiva del club. Aquesta possibilitat mai va arribar a materialitzar-se. El Llevant es consumia entre flames. Va tancar el fitxatge de Toza com a preparador, encara que el tècnic balcànic no va arribar a debutar en el curs 1981-1982.

Va dirigir l'entitat en un context crític entre 1982 i 1986. Els deutes van motivar que el Llevant perdera dues categories en l'estiu de 1982. Al descens esportiu des de Segona A va seguir l'administratiu a Tercera. Va retornar al club a Segona B en el curs del 75 aniversari. Va defensar davant els socis el naixement d'un nou club; el Taronja CF. Entre març i abril de 1985 va sol·licitar una excedència de la presidència per motius de salut.

Vicepresident en la directiva d'Antonio Aragonés, Emmurriament (12-07-1944/6-05-2020) va accedir a la presidència al març de 1985 per malaltia d'Aragonés. Va ser president en funcions entre març i abril de 1985. Va ser un període molt crític. Es debatia sobre el futur de l'actual Ciutat. L'amenaça de subhasta sobrevolava per Orriols. Fruit del seu treball el Llevant va mantindre la propietat del Ciutat. Va participar en la construcció de l'Estadi Antonio Román. Va projectar la conversió del llavors Nou Estadi en Estadi Olímpic. El projecte no es va consumar.

Ramón Victoria (8-02-1931/2-04-2009) va accedir a la presidència en l'estiu de 1986. Va haver de recompondre un club que havia tocat fons després de caure a Tercera Divisió. Va aconseguir estabilitzar la malparada economia de l'entitat. Va retornar al Llevant a la categoria de Plata en la campanya 1988-1989 després de projectar-lo des de Tercera. En 1994 va abandonar el càrrec. Va ser president d'Honor entre 2001 i 2009.

Va escometre la transformació definitiva del Llevant en Societat Anònima. Va potenciar la base social de la institució, incrementant de manera notable l'assistència al Ciutat. Sota el seu mandat el Llevant va encadenar 13 victòries consecutives en el Grup III de Segona B durant el curs 1994-1995. La seua espina va ser el partit davant l'Écija.

El mandat d'Abel Guillén (14-11-1946/9-02-2011) durant el curs 1995-1996 es pot interpretar com una època de transició. No obstant això, la seua presidència es va caracteritzar per la bona estrela. El Llevant va tornar a formar part de les estructures del futbol professional després de l'ascens a Segona A conquistat a la conclusió del curs 1995-1996 amb Carlos Simón en la banqueta.

Mecenes de l'entitat des dels anys huitanta i màxim accionista després de la conversió en SAD, Pedro Villarroel (3-5-1946) es va convertir en president del Llevant en 1996. L'equip tornava a Segona A. En aquesta primera etapa com a mandatari va construir la Ciutat Esportiva de Buñol i va consolidar a l'equip en Segona Divisió A per a assaltar els murs de la Primera Divisió.

Antonio Blasco (8-11-1967) va ser el primer mandatari professional de l'entitat. Havia posseït diferents funcions en l'organigrama intern de la societat abans d'accedir a la presidència. Va ser president durant les temporades 2002-2003 i 2003-2004. Sota el seu mandat el Llevant va conquistar l'anhelat ascens a Primera Divisió quaranta anys després. Després de l'ascens es va deslligar de l'entitat.

Va tornar a la presidència amb el retorn del Llevant a Primera en la campanya 2003-2004. El Llevant no va aconseguir mantindre la categoria, si bé va conduir al club cap a l'elit en l'exercici 2005-2006. Van ser dies de clars i foscos. La seua final va ser convuls. Va cedir la presidència a Julio Romero en 2006, encara que continuava sent màxim accionista. Al setembre de 2009 es va desvincular definitivament.

Julio Romero (16-10-1958) va accedir a la presidència al desembre de 2006. Abans va ostentar diferents càrrecs directius en l'organigrama del club. Romero va comprar les accions de Villarroel al febrer de 2008. En l'estiu de 2008 la vida del Llevant penjava d'un fil després del retorn a Segona. Un deute de 85 milions d'euros i el concurs de creditors consumien al club.

Jesús Serna es va convertir en President en la Junta General d'Accionistes de desembre de 2008. El nou mandatari estava vinculat a l'empresari José Antonio López Lara. Identificat com a mediador del procés de compra, Lara va manifestar la seua confiança en la figura de Serna i en la dualitat d'un projecte que tenia un apartat esportiu i immobiliari.

Francisco Catalán (1-12-1975) va tornar al club en 2009 com a Director General en un context de fallida. Abans havia sigut portaveu del Consell presidit per Villarroel. En 2010 va accedir a la presidència. Català en aquesta etapa ha aconseguit l'estabilitat social, econòmica i esportiva d'una entitat que ha aconseguit assentar-se en Primera Divisió i projectar-se per la Lliga Europea en el curs 2012-2013.