Un Llevant de taronja es juga l'ascens a Segona B enfront de l'Ensidesa

La imatge remunta a la primera meitat dels anys huitanta. L’acció es situa en terres asturianes. L’Estadi Muro de Zaro acull al Llevant. L’esquadra blaugrana s’ha creuat amb autobús la totalitat de la Península Ibèrica per a afrontar l’arrancada de les eliminatòries d’ascens a Segona Divisió B. L’exercici 1982-1983 avança cap al seu desenllaç. L’Ensidesa desafia a les hosts que prepara Pepe Martínez en una eliminatòria a doble partit. Avilés marca la primera parada. El vencedor d’aquest enfrontament dual no sentirà el pressentiment embriagador que emana de l’ascens. Tornar a l’àmbit de la categoria de Bronze implicava la superació d’un repte d’envergadura en forma de dues eliminatòries encadenades. Quatre trobades despietades per a retornar al llindar perdut.

Potser costa reconéixer la silueta del Llevant en un enfrontament de signe dantesc. En aquest cas, l’absència de l’habitual escut es converteix en una dificultat afegida. El col·lectiu blaugrana va saltar al coliseu de rigorós taronja. No és un color que vaja associat a l’imaginari històric blaugrana, però en aquells temps va ser una tonalitat recurrent. En aquella alineació sobreïx la presència de Latorre. És el segon per l’esquerra situat en la franja inferior. Apareix inclòs entre Víctor Santamaría i Luis. La imatge forma part dels seus records i pertinences més íntimes. La fotografia rememora un partit històric i descansa en un dels seus àlbums personals que recullen la seua prolongada estada en l’entitat del barri d’Orriols.

Aquell xoc va concloure amb victòria local (2-0). El duel va viatjar fins al hui Ciutat de València. Latorre va anotar la diana local, però el triomf va ser insuficient per a voltejar definitivament l’eliminatòria. Són jornades tenebroses. Aquell Llevant deambulava pel Grup VI de la Tercera Divisió després de sentir en les seues carns la punxada de dos descensos enllaçats a la conclusió de curs 1981-1982. De les estructures del futbol professional cap a l’infern d’un futbol d’arrel més amateur. De Segona A cap a Segona B per demèrits esportius i de la categoria de Bronze a Tercera per impagaments en un estiu desolador marcat pel Mundial 82 disputat a Espanya. El destí semblava desolador i l’horitzó amenaçava amb engolir a un Llevant que tractava de buscar solucions per a fugir de la ruïna econòmica, esportiva i també social.

En aqueix context cal incloure la proposta presentada per Antonio Aragonés al maig de 1982 en l’Assemblea General. El mandatari proposava la gestació d’un club de nou encuny denominat Taronja CF. El jerarca pretenia involucrar al sector taronger en la compra de participacions per un valor de cent mil pessetes cadascuna d’elles. Els socis fundadors tindrien lliure accés durant un període de deu anys a tots els partits del Taronja. L’entitat naixent lluiria com a estendard identificatiu un escut format per una taronja abraçada per un Lo Rat Penat i en l’equipament triat, per qüestions òbvies, destacaria el color taronja.

Respecte al Llevant la seua idea de regeneració incloïa bandejar-lo a la Tercera Divisió. El Llevant afrontaria els seus compromisos oficials en el Nou Estadi, si bé el propòsit passava per construir una altra instal·lació amb capacitat per a entre cinc i huit mil espectadors en una zona dins del marítim. La directiva del Llevant seria independent del Taronja, encara que hi hauria una entesa cordial amb convenis de col·laboració permanents i amb l’ajuda total del Taronja des d’un prisma econòmic, tècnic i de camp. Vaga significar que aquest projecte no va prosperar. L’oposició dels socis granotes va ser tan unànime com generalitzada.

Va haver-hi tensió i hostilitat davant el programa exposat per Antonio Aragonés, però potser en aqueixa projecció cal emmarcar l’elecció del color taronja com a equipament alternatiu als tradicionals colors. Al principi continuaria disputant els seus partits en el Nou Estadi, encara que la intenció passava per alçar una altra instal·lació amb capacitat per a cinc i huit mil espectadors en una zona dins del marítim. La directiva del Llevant seria independent del Taronja encara que hi hauria una entesa cordiale amb convenis de col·laboració permanents i amb l’ajuda total del Taronja des d’un prisma econòmic, tècnic i de camp blaugranes en les temporades 1982-1983 i 1983-1984.