Seu social del Llevant U.D. en Vallejo.
El mes de juny de 1941 l’UDLG es va convertir definitivament en Llevant U.D. Volvía la gamma cromàtica en blaugrana, característica del Gimnàstic a les samarretes i s’accentuava el nom del Llevant. Vallejo, comprat en propietat per Antonio Román en els primers cinquanta, persistia com a estatge.
Jugadors del Llevant U.D. disputant una pilota en el Camp de Vallejo.
Els autàrquics anys quaranta van ser una continuada fugida cap avant. Malgrat fregar l’ascens a Primera Divisió en l’aventura inicial va baixar les sigles de l’UDLG, les crisis econòmiques es van succeir posant en dubte l’estabilitat de la institució. Des d’un prisma esportiu, el club, batejat com a Llevant U.D. des de juny de 1941, reprenent els colors blaugranes del Gimnàstic, va navegar entre la Segona i Tercera Divisió amb una breu estada en categoria regional en un curs en el qual va quedar suprimida la Tercera Divisió. En la segona meitat de la dècada l’equip va aconseguir estabilitzar-se com a membre de la categoria de Plata. Va haver-hi moments per a l’èpica en aqueix decenni. El Llevant de Dolz va posar a prova la capacitat de resistència de l’Athletic Club en una titànica eliminatòria de la Copa del Generalíssim.
Les famílies que van comprar Vallejo.
Els cinquanta van sorgir entre boires. El Llevant afrontava els seus partits en Vallejo des que el Gimnàstic arrendara, a mitjan anys vint, uns terrenys pertanyents a la família Martínez de Vallejo. Els propietaris d’aquest espai van decidir revocar les resolucions establides plantejant un greu problema de molt complexa solució per als mandataris de l’entitat.
El Llevant va patir les seqüeles de l’embargament i el desnonament. Des d’una perspectiva institucional, aquest terrible contratemps coincidia amb l’obertura de la primera etapa d’Antonio Román al capdavant de la societat. El mandatari prompte va definir les claus per a trobar respostes al problema derivat d’aquesta terrorífica conjuntura.
Antonio Román va esquivar com a mesura essencial els efectes dramàtics per a la supervivència de l’embargament per a passar al contraatac i aventurar la compra d’una instal·lació que revertiria en la tinença de patrimoni en el si d’una societat òrfena d’aquesta mena de béns. L’operació, xifrada en uns cinc milions de pessetes, es va sufragar emetent unes passades de socis per quinze anys mentre que la resta del capital va procedir una inversió efectuada per empresaris allistats per a la causa pel president. (A la foto, Antonio Román i les famílies que van aconseguir la compra del feu del Carrer d’Alboraia).
Camp de Vallejo amb el Convent dels Carmelites al fons.
Amb l’adquisició de Vallejo com a pedra angular del seu projecte, Antonio Román va tractar de propulsar al Llevant, malgrat els sempiterns problemes en la caixa de cabals. Sempre va defensar la prosperitat d’aquesta iniciativa reeixida davant l’atracció que generava acréixer les seues propietats. Román va modernitzar les estructures internes del club. El mandatari va haver de bregar amb els efectes de la riuada de 1957 que va negar la ciutat. En l’apartat esportiu, l’esquadra blaugrana després de fluctuar entre la Segona i Tercera Divisió, va aconseguir afermar-se en la categoria de Plata i inclusivament va disputar una promoció d’ascens a Primera. Aquesta promoció es va disputar davant Las Palmas en la temporada 1958-1959, un somni que es va esvair.
Eren els temps de Wilkes, una contractació històrica, Paredes i Joseíto entre altres futbolistes amb ascendent. La dècada dels anys cinquanta va concloure amb Román defensant la construcció d’un nou estadi més modern i pràctic que prenguera el relleu de Vallejo. Començava a albirar-se l’edificació de l’actual Ciutat de València, encara que la seua construcció es va allargar en el temps.