Fotografia de l’afició celebrant l’ascens en Vallejo 1963.
El somni de l’ascens es va materialitzar al juny de 1963. El Llevant va sotmetre a l’Esportiu de La Corunya en una inoblidable eliminatòria. El somni no va ser etern. El final dels seixanta va coincidir amb el trasllat a l’Estadi Antonio Román, actual Ciutat de València.
Fotografia de l’afició celebrant l’ascens amb el Portal de Vallejo al fons.
L’ascens a l’elit semblava una ficció irrealitzable. El somni es resistia, però el salt es va produir l’exercici 1962-1963 després d’eliminar a l’Esportiu de La Corunya en una històrica doble confrontació amb colofó en el feu de Vallejo. Aquella jornada les palmes atronaron, malgrat que el dia va començar entre ombres per la sort del Papa Joan XXIII. Antonio Román havia cedit la presidència a José Navarro com a pròleg a l’aterratge en qualitat de màxim mandatari d’Eduardo Clerigues, amb Blas Escrig com a principal exponent en la gestió de la parcel·la econòmica.
L’ascens a Primera Divisió va propiciar dues temporades inoblidables formant part de l’univers de la màxima categoria. Va haver-hi victòries de prestigi davant el Barcelona (5-1 en Vallejo) i la ciutat va descobrir un derbi que el temps havia rovellat. En aqueix marc és possible contextualitzar la crida d’Ernesto Domínguez a la Selecció Espanyola en un duel entre La Roja i Bèlgica a Mestalla. El Llevant va defensar la desena posició en la taula en la seua estrena, però va tornar a Segona a la finalització de l’exercici 1964-1965 després d’un funest encreuament enfront del Màlaga en la Promoció.
Construcció de l’Estadi Antonio Román, actualment Ciutat de València.
En 1966 va tornar Antonio Román a la presidència de la societat blaugrana. Aquesta segona etapa va lligada a la construcció de l’Estadi Ciutat de València, inaugurat el 9 de setembre de 1969 amb el nom d’Estadi Antonio Román. El Llevant i el València van contendre sobre la seua gespa rememorant batalles històriques que evocaven les estrenes del Camp de la Creu o Mestalla en els anys vint.
El Llevant va flirtejar amb el retorn a l’elit en el curs 1966-1967. No obstant això els problemes econòmics van motivar la venda dels jugadors amb major projecció. Amb la marxa definitiva de Wanderley o Domínguez es perdia el rastre del bloc que va conquistar l’ascens al juny de 1963. La temporada 1967-1968 naixia amb una pesada càrrega motivada per una reestructuració de la categoria de Plata que engulló al Llevant. Un any més tard va tornar a Tercera Divisió per a jugar de prestat en el feu de Mestalla per cortesia de la junta directiva del València.
Llicència de Caszely.
Manuel Grau Torralba va associat al fitxatge de Carlos Caszely. El mandatari, des del seu aterratge en la presidència granota en 1971, va apostar fort en un intent per reivindicar el nom del Llevant i associar-lo a l’entorn de València. Va idear el Trofeu Costa de València i va nodrir a la plantilla de jugadors amb experiència en el firmament nacional.
Grau Torralba va ser un home d’acció. Va dinamitzar les relacions amb la premsa i va commocionar el mercat de fitxatges en l’estiu de 1973 amb l’anunci de la contractació de Caszely. El Llevant acabava de tornar a la categoria de Plata després de l’ascens aconseguit per Juncosa. Va ser el primer dels dos ascensos festejats pel president. No obstant això, el retorn a Primera, potser el seu gran somni, no es va materialitzar.
Caszely va completar dues campanyes en el Llevant abans d’emigrar l’Espanyol per una suculenta quantitat econòmica. L’adveniment de la democràcia no va portar canvis de consideració en l’apartat esportiu accentuant en gran manera les dificultats en l’apartat monetari. El Llevant va estrenar l’acabada d’inaugurar Segona Divisió B en la temporada 1977-1978. Un any més tard la victòria davant l’Eivissa li va projectar cap a la categoria de Plata.