La pilota de l’ascens a la màxima categoria del futbol nacional de juny de 1963, la botes de Vall i el cuir amb les rubriques personalitzades de la totalitat de la plantilla, que va aconseguir la històrica fita que va significar aconseguir l’elit, conformen el gruix de la documentació exhibida en l’exposició ‘DE GRANOTES, GATS I PALMERES, els orígens del Llevant UD’ relacionada amb el llegendari abordatge de l’esquadra blaugrana a la Primera Divisió. Aquell Llevant, coetani a l’explosió mundial de la beatlemania, va ajustar comptes amb una història marcada per les estretors i les dificultats. Durant dues temporades, inoblidables per als levantinistes d’aquell temps present, el club de Vallejo va passejar el seu esquelet pels escenaris més egregis i distingits del futbol professional. La Primera Divisió va descobrir un horitzó amagat a les mirades fugisseres d’uns aficionats que havien adobat la seua fe llevantina a cavall entre l’aflicció i l’angoixa. Va ser una espècie d’oasi sense solució de continuïtat des d’un prisma cronològic.
La pilota, els borceguies, i l’esfèric amb les signatures llueix en la zona final de la mostra. Aquesta documentació tanca la composició de l’exposició, si bé encara és possible endinsar-se per un imaginari túnel del temps amb la finalitat d’afrontar, com a comiat, una xicoteta filmació que pretén retre homenatge al Llevant del tercer mil·lenni des d’una perspectiva esportiva, però també social i cultural. El Llevant actual es mostra com un club polièdric en les seues manifestacions esportives amb una accentuat aposta per l’esport inclusiu a través de la Fundació Cent Anys. La pilota de l’anhelat ascens i les botes van ser una donació efectuada per la família Vall-Barreda. Són potser dos dels documents que major atenció conciten entre els assistents a aquesta mostra per la seua condició de fetitxe de la història de l’entitat.
L’esfèric és un record inesborrable dels fets que van esdevindre en la vesprada de juny del 63 en el feu de Vallejo. El Llevant de Quique i Balaguer va reafirmar els seus llaços amb la Primera Divisió després de sotmetre al Coruña (2-1) com havia succeït amb anterioritat en el xoc disputat en sòl gallec (1-2) . Vall va cuirassar entre els seus braços la pilota després del xiulet final del col·legiat mentre els enfervorits seguidors granotes li envoltaven i li alçaven al cel de Vallejo en senyal de goig. No és una simple sentència. L’atacant va blindar el cuir davant les peticions dels aficionats. Existeixen fotos, fidelment reveladores, d’aqueix trànsit en direcció cap al vestuari local. El jugador va perdre pel camí la seua samarreta blaugrana, encara que va mantindre incòlume aquella pilota que exemplificava la magnitud de l’èxit aconseguit en la primavera del 63.
“Jo vaig ser el llest de torn que va guardar la pilota”;, va precisar amb un somriure Vall fa ja uns anys en el documental ‘El Dia que el Gat pujà a la palmera’ emés per l’extinta RTVV. Seria de justícia emfatitzar la seua visió històrica per a llegar al llevantinisme militant un tros de la seua història. No sabem si va ser una acció profundament meditada o si, per contra, va ser un arravatament derivat de la sacsejada emocional que degué sentir després de la coronació aquell triomf. La veritat és que aquella maniobra té la seua translació al present. És un objecte que ens permet posar en marxa la imaginació per a recordar el batec dels nostres ancestres en una jornada majúscula.
En realitat, cohabiten dues pilotes en la vitrina de l’ascens. Fernando Aguiló va viure l’epopeia que va significar l’accés a Primera Divisió en el transcurs de l’exercici 1962- 1963 des d’una posició d’una certa preponderància. Ell mateix es llisca pel túnel del temps per a posar veu a la seua memòria. “El meu pare, que també es deia Fernando Aguiló, formava part de la directiva que presidia Eduardo Clerigues en la temporada de l’ascens. Imagina’t com ho vivim tot”;. Quants records caben en aquesta pilota que durant dècades va reposar en el seu domicili particular? És possible que infinitat. Aquesta pilota és també l’arquetip del llegendari ascens del Llevant a l’Olimp dels Déus. Els noms dels titans que van batre al Deportivo de La Coruña en els enfrontaments decisius reprenen la seua esplendor per a encimbellar una proesa que els més joves poden redescobrir. Wanderley, Camarasa, Serafín, Currucale, Quique, Castelló… tornen a la primera línia de foc.