El llegat de Riga: El gol de l'ascens a Lleida i un doblet en un derbi inoblidable

Ho vaig tindre clar des del mateix moment en el qual Harte va col·locar la pilota. Tenia la intuïció que la pilota m’anava a arribar i que anava a marcar. No sé per què ni com però ho sabia… Són les paraules d’un crack, d’un davanter que es va guanyar a l’afició des de la seua arribada al club d’Orriols. És el relat del mateix Riga parlant de l’instant previ al gol que va aconseguir en el Camp d’Esports de Lleida el 17 de juny de 2006, possibilitant el triomf del Llevant UD per 0 a 1 i el retorn a l’elit. Aquell partit quedarà indeleble en l’imaginari blaugrana. No sols per l’èxit reeixit sinó perquè, probablement, va constituir el major desplaçament granota de la història. Més de cinc mil levantinistes van vibrar in situ amb la tornada del club degà de València a una Primera Divisió que mai es degué abandonar la campanya anterior.

Rahamat Riga Mustapha va nàixer en Acra (Ghana) però als sis anys va deixar el seu país natal per a emigrar amb la seua família a la ciutat holandesa d’Amsterdam. Allí es va establir i allí va adquirir també la nacionalitat del país europeu. I molt prompte va començar a destacar en la pràctica del futbol. De fet, amb 19 anys va formar part de la selecció de Països Baixos que va arribar als quarts de final del Campionat del Món Sub-20 disputat a l’Argentina en 2001. Sobrenomenat la bala (per la seua velocitat i la rapidesa de la seua última passada en la seua posició de davanter) va iniciar la seua trajectòria professional en diversos equips holandesos. Després de recalar en el Vitesse, el Roosendaal i el Sparta de Rotterdam en l’estiu de 2005 va decidir canviar d’aires i fitxar per un equip espanyol que li volia per a un objectiu molt clar: Retornar a Primera Divisió amb el Llevant UD de València. I ell va assumir el repte amb una seguretat esbalaïdora. El dia de la seua presentació va garantir l’ascens i a fe que va complir amb el promés.

La campanya 2004/05 havia sigut d’infaust record per al llevantinisme. Després del llegendari ascens de Jerez en 2004 (després d’una travessia de quasi quaranta anys fora de l’elit) els granotes van iniciar aquella temporada de manera magnífica, convertint-se en l’equip revelació. En la jornada desena els d’Orriols eren tercers i estaven en llocs de Champions League amb els mateixos punts que el Reial Madrid, que era segon darrere del Barça. Però inexplicablement les coses es van anar torçant i, contra tot pronòstic, aquell Llevant entrenat per l’alemany Bernhard Schuster es va desplomar fins a caure a la dissetena posició en la jornada trenta-quatre, amb el descens a quatre punts. El germànic va ser destituït (després de perdre els seus tres últims partits) i el nou tècnic José Luis Oltra no sols no va conservar aquella distància sinó que després de patir dues golejades fora (contra l’Albacete i el Vila-real) i dos empats en el Ciutat(enfront del Barça i el València) no va poder evitar el descens a Segona Divisió. La decepció en el club presidit per Pedro Villarroel va ser majúscula.

Automàticament va haver-hi un reinicialitze fulminant. Aquell lamentable accident s’havia d’esmenar com més prompte millor. I només es contemplava un horitzó: Al juny de 2006 calia estar de nou en Primera Divisió. L’estructura de l’equip es va mantindre quasi intacta: Harte, Ettien, Cavallero, Descarga, Alexis, Manchev, Reggi, Congo, Jesule, Culebras… Tots continuaven perquè hi havia confiança que amb aqueixos mateixos membres i alguns nous (van arribar Courtois, N’Diaye o Carmelo) bastava. José Luis Oltra (amb Fernando Giner de segon entrenador) seguia al capdavant de la nau granota. I el gran reforç d’aquell curs va ser el davanter Mustapha Riga (o Riga Mustapha, que de les dues maneres li deia la gent), en qui tots van depositar les majors esperances com a màxim realitzador.

L’inici del torneig va ser espectacular. Els tres primers partits es van guanyar i el ghanés no va tardar a demostrar la seua vàlua. En la jornada segona va aconseguir el seu primer gol en el triomf per 1 a 2 enfront del Racing de Ferrol i en la següent va marcar el de la victòria per 1 a 0 contra l’Elx. El Llevant estava empatat a punts amb un inesperat líder, el Ciutat de Múrcia, a qui seguia en la classificació. Però, sorprenentment, a partir d’ací, es va iniciar una ratxa nefasta. En les següents set trobades només es va véncer al Reial Madrid Castella, es van fer taules amb el Múrcia, l’Albacete i el Màlaga B i es va perdre contra el Nàstic de Tarragona, el Recreatiu de Huelva i, de manera lamentable, contra l’Almeria, que li va endossar als granotes una dolorosa maneta. L’objectiu de la campanya perillava i es va optar per l’opció més socorreguda: Oltra va ser rellevat pel tècnic basc José Manuel Esnal Mané, que va portar com a segon a Ángel Garitano. El de Balmaseda començava així la seua segona etapa en Orriols, després d’haver entrenat al Llevant UD (també en Segona) en la temporada 1996/97, deixant-lo en una acceptable novena posició final.

I la millora va ser immediata. De l’onzena a la vint-i-setena jornada el Llevant va guanyar en huit ocasions, va empatar en set i només va caure (consecutivament) contra Xerez i Hèrcules. I Riga, res més arribar Mané, va encadenar la seua millor ratxa golejadora de la temporada. Va marcar cinc gols en els primers quatre partits que va jugar sota les seues ordres: En el triomf per 3 a 2 enfront del Castelló, va aconseguir el punt de la victòria per 0 a 1 contra el Numància, va anotar també en la derrota a casa per 2 a 3 contra el Xerez i va aconseguir el seu primer doblet com a granota en la fantàstica golejada al Ciutat de Múrcia per 6 a 0.

Després d’aqueixa bona dinàmica el Llevant era quart, amb 46 punts, els mateixos que tenia el Lorca, que era tercer i el Nàstic, cinqué. I els dos primers llocs els ocupaven el Xerez i el Recreativo de Huelva, amb 48. Cinc equips per a tres places d’ascens. La igualtat era màxima i quedaven encara quinze jornades. Era clar que s’anava a patir fins al final per a aconseguir l’objectiu. Encara que el Xerez va entrar en crisi i va ser desbancat com a candidat per un extraordinari Ciutat de Múrcia.

El Recreativo i el Nàstic van ser els primers a aconseguir l’ascens matemàtic mancant dos partits per a concloure la competició. La plaça restant s’anava a barallar entre els altres tres. El Llevant era l’únic que depenia de si mateix però no podia fallar en aqueixes dues últimes trobades. A l’última jornada va arribar dos punts per damunt del Ciutat de Múrcia i tres per davant del Lorca. L’empat li bastava als granotes. Però per a evitar sorpreses el millor era eixir a guanyar en aqueix *match decisiu que s’anava a disputar a la ciutat del Segre contra un Lleida que no es jugava res. I afortunadament així va ser. Abrigallats pel suport de més de cinc mil levantinistes desplaçats a la capital catalana el triomf es va aconseguir sense massa sofriment. Just abans d’arribar al descans un gran centre de l’irlandés Harte(després d’una falta assenyalada des de la part dreta de l’atac granota) va ser rematat per Riga per a aconseguir el punt de la victòria i passar a la història del Llevant UD com l’autor del gol de l’ascens de Lleida de 2006 a Primera Divisió.

Amb els d’Orriols de nou en l’elit el club va decidir no donar-li continuïtat a Mané i es va contractar com a nou entrenador al sevillà Juan Ramón López Caro, que venia d’entrenar als del Santiago Bernabéu (amb els qui havia sigut subcampió) la campanya anterior. I encara que es va obrir la < em>Lliga amb dues inflades golejades en contra (enfront del Sevilla i el Reial Madrid, encaixant quatre punts en cadascuna), els dos següents triomfs (també consecutius) sobre el Recreativo de Huelva i el Deportivo de La Coruña van semblar canalitzar la situació. Però res més lluny de la realitat. En els següents catorze partits només es van tornar a guanyar dos més, empatant sis i perdent altres tants. La contundent derrota per 3 a 0 en el derbi contra el València va provocar la seua destitució. Era la dihuitena jornada del campionat i l’equip estava quart per la cua, a només un punt del descens. El tècnic Abel Resino va ser el triat per a revertir la situació.

Encara que el relleu en la banqueta no va semblar canviar el panorama. A l’inrevés, es va posar pitjor. Els dos primers partits sota la direcció de l’ex portera toledà es van disputar en el Ciutat de València i es van saldar amb un empat sense gols enfront de l’Athletic Club i amb una dolorosa derrota contra el Sevilla per 2 a 4. Després de caure amb els andalusos l’equip va entrar en llocs de descens i la salvació va quedar a dos punts. I el pitjor: La següent jornada calia viatjar a la capital d’Espanya per a enfrontar-se al totpoderós Real Madrid. No obstant això i, contra tot pronòstic, aquell partit en l’estadi de Chamartín va ser el millor dels revulsius. Després d’una espectacular victòria per 0 a 1 (amb gol de Salva Ballesta, després d’un penal comés pel madridista Diarra al gran migcampista italià Tommasi) els d’Orriols van enllaçar una ratxa positiva (amb una victòria i dos empats més) que els va permetre eixir de la zona de descens.

Però fins al final d’aquella temporada va continuar el sofriment granota i l’equip va estar sempre sobre el filferro en la zona més crítica de la classificació. En la jornada 30, després de caure enfront de l’Atlètic de Madrid per 1 a 0, el Llevant va tornar a l’antepenúltima posició i, encara que va empatar a un en el match posterior enfront del Getafe (amb gol del ghanés), encara va estar una més en la zona de descens a Segona Divisió. De la qual va eixir (i ja no va tornar a entrar) en la següent malgrat perdre per la mínima enfront del Barça en la ciutat condal. En els següents quatre enfrontament els granotes van segellar la seua permanència després de guanyar tres (enfront del Nàstic, el Celta i el Racing i perdre només amb l’Osasuna). I en aqueixes victòries l’actuació de Riga va ser decisiva. Va marcar en els tres partits fent, a més, un doblet en el triomf aconseguit a Santander.

I encara que no es va arribar a la penúltima jornada amb la salvació matemàtica (en tindre el golaveraje particular empatat amb el Celta, qui estava en descens a sis punts) només una desfeta absolutament catastròfica podia descendir al Llevant a Segona Divisió. Per a això els granotes havien de perdre els seus dos últims partits, els gallecs guanyar-los i, a més, eixugar l’avantatge de cinc gols que en el golaveraje general els d’Orriols treien als de Vigo.

Per tant la permanència era ja un fet quan es va arribar a aqueix últim partit que s’anava a jugar aquella campanya en el Ciutat de València. Així que els locals van jugar sense pressió i molt motivats perquè, a més, es tractava del derbi, el partit de l’any per a l’afició granota. I les coses no van poder començar millor. Poc després de rodar la pilota el València va ser sancionat amb un fora de joc comés per Angulo en els voltants de l’àrea blaugrana. El porter Molina va traure en llarg, Salva Ballesta va pentinar la pilota de cap cap a un Riga que arribava en carrera i est, dins de l’àrea valencianista, va tocar subtilment la pilota per a batre a Cañizares i tornar boja a l’afició granota.

I quasi sense solució de continuïtat el Llevant va deixar molt ben encaminat l’encontre. Curro Torres va cedir defectuosament una pilota al seu porter, Salva Ballesta es va avançar a l’acció i Cañizares no va tindre més remei que derrocar-li perquè no marcara a plaer. Penal i expulsió del porter che. El porter francés Butelle (substituint al mateix Torres) va passar a defensar la meta valencianista i quasi deté la pena màxima que va llançar el davanter saragossà. El gal va rebutjar, la pilota va pegar en el pal i el rebutge el va aprofitar Salva Ballesta per a corregir el seu error i aconseguir el segon tant de blaugrana. Tan sols havien passat huit minuts d’aquell encontre i l’afició granota no es creia el que veia. El paradís terrenal s’havia instal·lat en el Ciutat.

Els de Quique Sánchez Flores semblaven bloquejats, sense capacitat de reacció. No obstant això, una acció en el minut 15 va aparentar reconduir la situació. Després d’una internada per la banda esquerra, David Villa va centrar perquè Joaquín rematara al fons de la xarxa. Així i tot, la sensació que el partit era granota romania. El Llevant havia eixit a mossegar, per totes, a disputar un derbi com tocava. I els valencianistes feien l’efecte d’estar sobrepassats, de no saber què fer. La segona part va començar amb les mateixes sensacions encara que, en el primer minut, el llevantinista Kapo (que va veure la segona groga i va ser expulsat després de protagonitzar una incomprensible falta sobre Ayala) va deixar als dos equips amb deu sobre la gespa. Però en el minut 49 el ghanés Riga va tornar a posar les coses en el seu lloc. Un centre de Rubiales per l’esquerra el va tornar a tocar Salva Ballesta de cap, deixant la pilota als peus del ghanés (com en el punt que va obrir el partit) i aquest, avançant-se al valencianista Albelda, va batre amb un tret inapel·lable al porter blanc.

Amb el 3 a 1 i el mateix nombre de futbolistes en cada equip els valencianistes no van saber actuar amb la tranquil·litat necessària per a canviar les tornes. A l’inrevés, poc després d’encaixar el tercer, l’argentí Ayala li va fer una esgarrifosa entrada al central granota Serrano que li va suposar la roja directa. I només quatre minuts després, una espectacular cavalcada per la banda dreta d’Ettien va ser tallada per Marchena amb falta. El sevillà va rebre la segona groga i també va acabar expulsat. A la indiscutible superioritat futbolística exercida pel Llevant U.D. durant tot l’ encontre es sumava ara el tremend avantatge de comptar amb dos futbolistes més sobre el verd. I la rematada no va tardar a arribar. En el minut 74, després d’un centre de Berson per l’esquerra (i un error garrafal d’Albelda en el rebuig) el francés Courtois va reblar la golejada pujant el quart al marcador granota. El València estava grogui i Mustapha Riga a punt va estar de noquejar-ho definitivament. Un gran tir del ghanés va ser rebutjat pel meta Butelle de manera magistral. D’haver marcat hauria passat a la història com l’únic llevantinista a aconseguir un hat trick en un derbi. I de la més que probable manetaels valencianistes van poder maquillar el resultat amb un gol de Baraja en un contraatac a falta tan sols de tres minuts per a la conclusió del partit. L’actuació del ghanés aquell dia va ser memorable, deixant per a la història sis trets a porta i un doblet inoblidable.

Després del bon sabor de boca que va deixar aquell derbi històric el club va afrontar la temporada 2007/08 amb la intenció d’aconseguir l’objectiu de la permanència el més prompte possible i es va continuar comptant amb Abel Resino en la direcció tècnica. L’onze titular mantenia la columna vertebral del curs anterior i van arribar reforços interessants: els italians Storari (porter) i  Riganò (davanter), els mitjans Pedro León i Javi Fuego, l’atacant Geijo i el també migcampista Miguel Ángel, que tornava al Llevant després de sis temporades en Primera Divisió defensant els colors del Màlaga (amb qui va guanyar la Intertoto) i del Betis.

No obstant això el primer quart d’aquella campanya va ser espantós. En les primeres deu jornades l’equip només va sumar un punt. Sí, només un, en un empat a zero en el Ciutat contra el Múrcia. El canvi d’entrenador en la setena no va semblar variar les coses. L’italià Gianni De Biasi va encaixar tres derrotes (amb cap gol a favor i sis en contra) en els seus tres primers partits com a nou tècnic granota. I en aqueix moment la salvació ja quedava a set punts. Un llast que fet i fet seria insalvable.

I en aquella temporada infausta Riga va ser, probablement, el futbolista més destacat. Va mantindre el seu nivell golejador de l’anterior sent de nou el pichichi de l’equip, igual que ho havia sigut en la seua primera campanya, la de l’ascens de Lleida de 2006. En els tres anys que va jugar en el Llevant UD va ser el màxim artiller amb 11, 9 i 8 dianes per curs. Un llegat que li ha fet passar, sens dubte, a l’olimp dels més grans davanters de la història del club degà del futbol valencià.