El passat 25 de març, el Llevant U.D. rebia el reconeixement del primer i, fins hui, únic títol del primer equip masculí dels seus quasi 114 anys d’història. La Federació Espanyola, a petició expressa de Luis Rubiales, a la fi li atorgava la legitimitat tantes vegades reivindicada tant per diferents estaments del club, així com de la mateixa societat civil. Es tractava aquest d’un acte de reparació històrica d’un trofeu que, per als mateixos guanyadors, així com els seus descendents, posseïa total validesa davant una negativa rotunda que semblava establir-se sempiternament. El trofeu, conquistat en l’estadi de Sarrià el 18 de juliol de l’any 1937, semblava condemnat a l’ostracisme, dictat especialment pel règim polític imperant des d’abril del 1939.
Aqueix dia 25 de març, quan tota l’atenció semblava estar centrada en la trobada que s’anava a disputar a les 16.15 hores en El Sardiner en un xoc davant el Racing de Santander, sorgeix un comunicat oficial llançat pels mitjans del club, acompanyat d’un emotiu vídeo, en el qual es comunicava que La Copa Espanya Lliure havia sigut oficialitzada per la Real Federació Espanyola de Futbol. Les primeres impressions de Francisco Javier Catalán Vena, president del club, no van tardar molt a aparéixer. Amb rostre emocionat, realitzava un recorregut per les diferents actuacions executades amb el club que havien portat tan bona fortuna al qual anava a ser el primer trofeu oficial del club.
La notícia, com era d’esperar, va crear una gran expectació i va plenar d’il·lusió als aficionats granotes. Solament la situació del moment, en la qual s’anava a disputar una trobada de vital importància davant els racinguistes, més tenint en compte la posició en la taula dels llevantinistes, podia eclipsar una vesprada històrica que anava a quedar en el record de tot aquell que té al Llevant U.D. en el seu cor. El destí capritxós havia volgut que just aquella jornada en la qual s’havia aconseguit tal gesta, els blaugranes disputaren la seua trobada lluny de la seua afició i del seu feu. La gesta havia tardat a consumar-se quasi 86 anys; els actes de reivindicació, sumaven més de 5 lustres; el Ciutat de València i els levantinistes podien i devien esperar a la següent jornada per a poder celebrar conjuntament aquesta proesa.
La jornada 34 s’anava a disputar en Orriols davant el Reial Saragossa. El conjunt aragonés anava a ser testimoni de la festa viscuda pels locals en una data marcada en la memòria dels granotes. La cita estava marcada per al divendres 31 de març a les 21.00 hores. Luis Manuel Rubiales Béjar, president de la Real Federació Espanyola de Futbol, va anunciar públicament que anava a fer acte de presència en tal esdeveniment. El Ciutat havia d’engalanar-se per a una ocasió tan especial.
Dies abans de la trobada, des del club es van començar a llançar diferents publicacions que tractaven d’enaltir el que anava a viure’s aquell divendres. La Copa, que ja era de tots els levantinistes, es mostrava en tots els cartells que anunciaven l’enfrontament davant els saragossistes.
Iborra i Pepelu havien sigut els escollits per a representar al club en els diferents grafismes realitzats pel club. Tots dos, simbolitzaven el sentiment granota i encarnaven els senyals d’identitat d’un club que havia aconseguit un fet històric després de durs colps a l’enclusa. Amb tots dos personatges sorgia una nova notícia que enlluernava a tots els aficionats granotes: s’anava a recuperar el segon equipament de color blanc-i-blau de la temporada 2019/2020. Aquesta samarreta també posseïa un caràcter simbòlic per dues situacions completament diferents: en primer lloc, perquè es tractava aquesta d’una samarreta commemorativa precisament de la Copa Espanya Lliure ; en segon lloc, es va usar en una sola ocasió davant el Getafe C.F. en l’Estadi Olímpic Camilo Cano de La Nucia en el marc de la pandèmia per COVID-19. El patrocinador i una llegenda commemorativa en el pit eren els únics trets identificables que havien sigut afegits en relació a la samarreta presentada al juliol de 2019.
L’acte tenia un fort caràcter nostàlgic; aquells herois que van aconseguir la Copa de 1937 i que van veure el futbol com una evasió a la cruesa i desesperació viscuda des de l’esclat de la guerra civil al juliol de 1936, van perir molt de temps arrere sense poder veure reconeguda la seua gesta. El reconeixement s’anava a celebrar sense que els artífexs foren presents, però el seu record anava a ser immortalitzat a través del llegat deixat. Familiars i afins d’alguns dels futbolistes d’aquell Llevant F.C. van tindre el paper protagonista que en el seu moment ells van meréixer, no volent perdre’s l’oportunitat d’honrar la seua memòria i tan valents actes en servei del club del marítim.
Així mateix, la celebració anava a tornar-se en una cosa simbòlica, tenint en compte els 86 anys de tardança a reconéixer-se el títol i que l’acte havia de quedar emmarcat en una trobada de futbol que havia de disputar-se a les 21.00. Els temps exigits per la Lliga tampoc permetien estendre de manera molt exhaustiva l’acte.
Els prolegòmens van adquirir major dimensió quan van començar a sonar els primers acords de La Copa és Nostra del cantautor granota Lliure. Els aficionats granotas van respondre a la crida d’un acte de tal envergadura, assistint massivament a l’Estadi Ciutat de València, que anava a viure una cita inoblidable en les seues quasi 54 anys de vida. Després del calfament, va arribar el moment. Els futbolistes de tots dos equips compartien salutacions en el túnel de vestuaris a l’espera del compte arrere, que continuava amb l’Himne del Llevant i la respectiva eixida al camp dels conjunts quasi de manera marcial.
Després d’ells, es van disposar d’igual manera els familiars i afins dels herois del 1937, que es preparaven per a una ovació més que merescuda per part dels assistents al temple del sentiment granota. Ballesteros, Latorre, Barrie i Mut es van unir a aquesta bonica empresa, en haver tingut l’honor de ser capitans del Llevant U.D. Tots ells van ser presentats per megafonia, rebent l’aclamació dels assistents que victorejaven els noms dels seus familiars.
Seguidament, Luis Rubiales, Francisco Catalán, Salvador Gomar i Iborra varen acudir al punt de trobada escollit per a fer lliurament del trofeu, situat amb anterioritat en una peanya de la mà d’Emilio Nadal.
La cerimònia, cèlebre però al seu torn intensa, va concloure amb el lliurament de Luis Rubiales a Vicente Iborra del campionat de la Copa Espanya Lliure. Iborra, ostentant el braçalet de capità, va presentar i va oferir el trofeu a un Ciutat de València que va explotar de goig. La legalització de la copa havia adquirit un sentit figurat a través d’un lliurament simbòlic d’un títol que el Llevant ja posseïa.
Després d’això, Iborra va decidir passar el testimoni del trofeu a Jobanna Calpe, neta d’Ernesto Calpe Gil, un dels autors de la conquesta del triomf i empleada del Llevant Unió Esportiva. Visiblement emocionada, va transferir el triomf al seu pare i, posteriorment, es van anar cedint el trofeu ja legalitzat entre els assistents, donant pas a una fotografia conjunta que immortalitzaria un dels episodis de major transcendència de la història del club.
