Diuen que caldria sentir-ho en primera persona en una solitaria ocasió per a entendre el seu sentit i el seu significat, però en realitat han sigut tantes vegades que aqueix coneixement i aqueixa percepció no resulten del tot desconeguts… Héctor Rodas va saltar al verd de Vallecas al gener de 2014 ungit amb la condició de capità de la societat blaugrana. El braçalet amb l’escut granota lluïa amb orgull al seu braç. L’absència de Pallardó en l’alineació inicial triada per Joaquín Caparrós i l’estada de Juanfran i Navarro a València, amb la resta dels jugadors no convocats, li van portar fins a defensar tal posicionament després de situar-se sobre el rectangle de joc disposat a assumir la batalla. No és una condició nova en si lluir el diferent que li acredita com a màxima referència sobre el verd. No obstant això, caldria puntualitzar aqueixa afirmació per a trobar la totalitat de la seua significació.
Héctor Rodas va debutar davant el Rayo Vallecano com a capità en competició oficial com a inquilí de la primera plantilla de la societat. Hi hauria més partits amb aqueix distintiu com un xoc davant l’FC Barcelona. Per a un futbolista que tire les dents en la pedrera blaugrana és possible que siga un somni convertit en realitat; una visió onírica que, en alguna ocasió, va recrear. No obstant això, la tendència varia si s’escruta el currículum del defensor en la seua estada en l’entitat *granota. El veredicte canvia en aqueix sentit. I podria afirmar-se que Héctor *Rodas es va convertir en capità de capitals sobre en l’espessor de la nit madrilenya en el coliseu de Vallecas. No es tracta d’una afirmació gratuïta i mancada de fonament, si s’analitzen els seus moviments en aqueix empinat recorregut pels diferents escalafons de les categories inferiors desenvolupat pel futbolista dels Poblats Marítims. En certa manera, Héctor va traçar l’esfericitat perfecta d’un cercle assentat sobre el verd de Vallecas.
No sembla estar a l’abast de la totalitat dels jugadors ostentar tal distintiu en la pràctica totalitat de les esquadres a les quals un ha pertangut amb la particularitat que confereix defensar sempre el mateix escut després d’una prolongada peregrinació, en perfecta comunió amb la paciència i a la perseverança, per la totalitat dels diferents escalons del futbol base de la institució blaugrana solucionant arcans i misteris. El fet confereix notorietat al cas que exemplifica Héctor Rodas. Va haver-hi un temps en el qual Rodas no havia vestit més samarreta que la blaugrana amb l’escut del ratpenat brodat. En concloure la temporada 2014-2015 va decidir tancar la seua etapa com a granota de manera definitiva. Formar part del grup dels capitans va ser un repte i potser també va ser una recompensa al treball realitzat, però no és una cosa desconeguda des d’un prisma més íntim.
Des de l’alba com a jugador granota va acostumar a lluir el braçalet i a assumir les responsabilitats inherents al càrrec des de la seua més primerenca joventut. Des de la seua etapa com a aleví fins a aconseguir l’univers del primer equip passant pels infantils, cadets, juvenils i filial. L’arribada del defensa al selecte grup dels capitans va ser producte de la marxa d’Iborra al Sevilla. En realitat, va semblar més un transvasament de poders entre iguals; entre dos futbolistes que sempre s’han sentit molt més que dos mers companys amb experiències compartides en les profunditats del vestuari granota. Aqueixa complicitat va ser molt més palesa fora del verd. L’eixida del migcampista cap a terres sevillanes va determinar variacions en la cúpula de la capitania del Llevant per a l’exercici 2013-2014. Héctor Rodas va assumir galons. No semblava una variació dràstica. El gen valencià, un dels aspectes que va singularitzar a l’aquell col·lectiu dotant-lo d’identitat es mantenia intacte. Així com la fidelitat, el respecte i l’amor a uns colors.