Juanfran, l'enorme lateral esquerre que va passar a la història amb el Llevant U.D.

Just davall del Pont de fusta (el pas per als vianants que permet creuar el llit del riu Túria des del carrer Conde de Trenor a la vella estació del Trenet) es troba el camp de la Escola de Futbol Base del CD Serrans, un equip mític de València fundat en 1977 per l’inoblidable Pipo Arnau. L’objectiu de l’entitat sempre ha sigut el mateix: Formar (humana i esportivament) als seus xiquets i xiquetes en la pràctica del futbol. I a fe que en aquests quasi cinquanta anys de vida ho ha aconseguit amb nota. I no sols això. De les seues files han eixit xavals que, a més de convertir-se en futbolistes professionals, han aconseguit èxits inimaginables. I per a mostra un botó: Juanfran, un dels millors jugadors de la història del Llevant U.D., va arribar al club d’Orriols des d’aquesta modèlica entitat a la qual dona nom el meravellós monument medieval que queda a menys de cent metres del seu recinte esportiu.

Aquest valencià del cap i casal no va tardar res a demostrar al club blaugrana que el seu pas per les categories inferiors anava a ser efímer i que havia arribat a Orriols amb la intenció de ser part del primer equip de manera immediata. I José Enrique Díaz, el tècnic que va dirigir aquella campanya 1993/94 a l’onze granota, va decidir fer-li debutar en el partit de la Segona Divisió B que va enfrontar als blaugranes amb l’Hospitalet el 5 de desembre de 1993. A mitjans de la segona part Juanfran (que aquell dia portava el 15 a l’esquena) va substituir al seu company Torres i va entrar en la història del club degà de la Comunitat Valenciana amb només 17 anys, 5 mesos i 10 dies. I encara que el seu debut va ser una miqueta amarg (el partit es va perdre 0 a 2) de seguida va comprendre que en aquell Llevant (immers en els anys del ciment, una de les etapes més difícils de la seua història) els èxits no eren res fàcils i únicament podien aconseguir-se amb l’esforç i la unió de tots.

Aquesta primera etapa de Juanfran en el Llevant U.D. va abastar quatre campanyes (de 1993 a 1997), les tres primeres en la divisió de bronze i l’última en la de plata. Per a aconseguir l’ascens a Segona Divisió va caldre esperar tres cursos. En el primer no es va poder aconseguir ni sota els ordes de José Enrique Díaz ni de les de Jordi Gonzalvo. En el segon (pese al mític rècord de les 13 Victòries Consecutives amb l’entrenador Juande Ramos) tampoc, l’infaust ecijazo de la promoció d’ascens ho va impedir. I, finalment, a la tercera, amb el míster Carlos Simón, va ser la vençuda. Per cert, una curiositat que, probablement, no coneix molta gent. En els seus primers anys amb el Llevant Juanfran jugava de davanter centre. La seua reconversió al lloc que li va consagrar va arribar, precisament, de la mà del tècnic d’Enguera. En un partit d’aquella temporada el lateral esquerre Fael es va lesionar, Juanfran va dir que es veia capacitat per a ocupar el seu lloc, Carlos Simón li va donar el beneplàcit i amb aquella demarcació es va quedar per a la resta de la seua carrera esportiva. La campanya 1996/97 en Segona va ser la de la seua consagració. Sota les ordres de l’entrenador Mané va explotar de manera excelsa i en acabar aquell curs el València CF el va fitxar com a jugador blanc.

Va començar així un llarg periple (de quasi una dotzena d’anys) per clubs espanyols i europeus on va acumular nombrosos èxits. Després de dos anys en el conjunt che va passar quatre i mig en el Celta de Vigo on va aconseguir el seu millor nivell (el que li va valdre jugar com titular el Mundial de Corea i el Japó de 2002). Després va formar part del Besiktas turc, de l’Ajax d’Amsterdam, del Saragossa (de tornada a Espanya) i, durant, una campanya i mitja, de l’AEK grec. I va anar en terres hel·lenes on, a mitjan la seua segona campanya, en la 2009/10, va tornar cedit al Llevant U.D. Durant aquest prolongat parèntesi com a granota el seu palmarés esportiu va engreixar de manera espectacular. Va ser campió de la Copa del Rei amb el València, campió de la Copa i la Supercopa d’Holanda amb l’Ajax i va aconseguir també la Copa Intertoto en dues ocasions (amb el València i amb el Celta). Comptava, per tant, amb un currículum extraordinari quan va tornar a la que sempre va ser la seua casa. Una casa i un sentiment granota del qual sempre va presumir allà per on va ser. Per això no li va importar res tornar a un club que, encara que celebrava el seu centenari, es trobava en Segona i no estava, ni molt menys, entre els candidats per a tornar a l’elit.

El dilluns 1 de febrer de 2010 el Ciutat de València es va vestir amb les seues millors gales per a donar-li la benvinguda (per segona vegada) a un dels seus, a un futbolista amb ADN granota, a una llegenda de la casa, a Juanfran García. Va arribar (amb 33 anys) cedit en el mercat d’hivern de l’AEK grec, club top de la Primera Divisió hel·lena amb qui havia aconseguit el curs anterior el subcampionat. I no li va importar gens ni mica arribar a un equip en una situació esportiva molt pitjor, en Segona Divisió i amb molt poques opcions de tornar a l’elit. Però Juanfran creia en el seu Llevant perquè sabia que arribava en un any màgic, l’any del centenari, i va intuir de seguida que es podia fer una cosa molt gran. I aqueixa mateixa setmana el tècnic Luis García Plaza va decidir fer-li debutar perquè sabia també que havia de comptar amb aqueix actiu de manera immediata. I els resultats es van materialitzar al moment. El diumenge 7 de febrer el Llevant U.D. va aconseguir una extraordinària victòria a Cadis per 2 a 4. Juanfran va eixir en la segona part substituint a Iborra. Tornava a la seua llar després d’un parèntesi de quasi dotze anys. I un mite eixia per un altre. Una substitució que no va poder estar carregada de major simbolisme.

Aquella meravellosa intuïció del valencià es va confirmar i aqueixa temporada 2009/2010 es va aconseguir la gesta del segle: El Llevant U.D. va ascendir a Primera Divisió la mateixa campanya en la qual l’equip degà de la ciutat del Túria va celebrar els seus primers cent anys de vida. Encara que el dia en què es va fer realitat, amb la victòria sobre el Castelló per 3 a 1 en el Ciutat, no va poder jugar en estar sancionat per targetes. Però a les celebracions no va faltar, evidentment, i va ser un dels quals més les va gaudir. Aquell ascens de 2010 a Primera Divisió va ser l’únic que va viure Juanfran (en 2004 estava en el Celta i en 2006 a l’Ajax) dels tres que va celebrar el Llevant durant la carrera esportiva del màgic lateral esquerre. En acabar aqueixa temporada el valencià va concloure la seua relació amb l’AEK grec i va fitxar oficialment com a nou jugador granota.

El retorn del Llevant a l’elit en la 2010/11 no va ser cap camí de roses. De fet, la primera volta va ser desastrosa. I res més començar la segona, després de la golejada patida a Sevilla per 4 a 1 els blaugranes eren cuers amb només 15 punts. Era clar que caldria estrényer molts les dents si es volia revertir la situació. I, evidentment, el suport de l’afició anava a ser determinant. En l’entitat es va crear l’eslògan La unió és la salvació per a verbalitzar aqueixa necessitat d’anar tots a l’una per a eixir de l’abisme. I, increïblement, allò va obrar el miracle. Perquè de la jornada 21 (amb el triomf enfront del Getafe per 2 a 0) a la 32 (amb la victòria enfront de l’Hèrcules per 2 a 1) el Llevant va guanyar huit trobades, va empatar tres i només va perdre un per 2 a 0 en la seua visita al Santiago Bernabéu. L’equip s’havia posat nové en la classificació, amb 42 punts, a quatre dels llocs europeus i a nou del descens. La permanència estava en la butxaca.

I de l’infern al cel. Perquè la 2011/12 va ser la millor campanya de la història del club. Acabdillats per un killer de l’àrea (l’ivorià Koné va aconseguir amb 15 punts el rècord golejador d’un granota en un curs en Primera Divisió) el Llevant U.D. va arribar a ser líder en solitari durant dues jornades. I, finalment, va concloure en una sisena posició final que li va possibilitar jugar la temporada següent, per primera vegada, una competició europea. En aquella mítica campanya Juanfran va ser peça clau en disputar 29 encontres.

I Juanfran va tornar a fer història amb el seu Llevant l’any en què els granotes van jugar la competició de la Europa League</*em> en la 2012/13. Perquè seu va ser el primer gol blaugrana en aquell torneig. Per a arribar a les eliminatòries finals els d’ Orriols havien de quedar entre els dos primers en un grup constituït pel Twente holandés, l’Hannover 96 alemany i el Helsingborgs suec. I en aqueixa mini lliga a doble partit de tots contra tots el primer match va enfrontar al Llevant contra els escandinaus el 20 de setembre de 2012 en el Ciutat de València. Els granotes van véncer per 1 a 0 i el punt de la victòria va ser obra de Juanfran García. Encara que per sempre quedarà la simpàtica polèmica establida amb el seu company Juanlu, que considera que el primer gol europeu del Llevant el va marcar ell en el triomf per 0 a 2 contra el Motherwell escocés, en l’eliminatòria de play-off prèvia que va permetre accedir a la fase de grups.

Després de la retirada del futbol professional del seu company i amic Sergio Ballesteros (després del any europeu) Juanfran va quedar com el gran referent de la plantilla granota, com el gran capità de la nau blaugrana. I aquella temporada 2013/14 el Llevant va viure una plaent travessia en Primera Divisió sota la direcció de l’entrenador andalús Joaquín Caparrós. L’equip d’Orriols va concloure en una còmoda desena posició a tan sols un punt del seu gran rival de la capital. Encara que aquell any serà recordat com el de l’explosió del, probablement, millor porter granota de tots els temps: El costa-riqueny Keylor Navas que, en acabar aquell curs, va fitxar pel Reial Madrid, on jugaria cinc temporades. I aqueixa campanya va tindre per a Juanfran un moment especialment emotiu: En la jornada 19 (el dia en què es va véncer al Màlaga per 1 a 0) el valencià es va convertir, amb 99 partits disputats, en el futbolista llevantí amb més partits en Primera Divisió. En la següent trobada (jugat contra el Barça i que va concloure amb empat a un) el president del Llevant U.D. Quico Catalán i el president d’Honor Paco Fenollosa li van fer lliurament d’una samarreta emmarcada amb el seu nom i amb la xifra dels 100 partits de l’efemèride. Actualment Juanfran és tercer en aqueixa classificació històrica, després de Morales (primer) i Roger (segon). A més, amb 244 trobades és el cinqué jugador amb més partits oficials en la història del club (després de Dolz, Ettien, Latorre i Morales).

La temporada 2014/15 ja no va ser tan plàcida com l’anterior i es va patir molt per a poder mantindre la categoria. En la jornada 8, després d’una humiliant golejada davant el Reial Madrid per 0 a 5 en el Ciutat, l’equip era penúltim amb cinc punts. El tècnic Mendilibar va ser destituït i el granadí Lucas Alcaraz va ocupar el seu lloc. Això li va donar més opcions a Juanfran, que havia jugat poc a les ordres del biscaí. El canvi va millorar les coses i en els primers huit partits amb el tècnic andalús només es van perdre dues trobades i l’equip va ascendir fins a la quinzena plaça. Encara que les coses van tornar a torçar-se i després d’una dolorosa derrota en el derbi de Mestalla en la jornada 31 l’equip ocupava de nou posicions de descens. Afortunadament, un empat contra l’Espanyol i dos triomfs consecutius (a Getafe i un altre a casa enfront del Còrdova) van deixar encaminada la permanència. A això va contribuir també el descens administratiu de l’Elx en finalitzar el torneig. Això va possibilitar que aqueix any només baixaren els dos últims classificats, ja que els alacantins van concloure en la tretzena posició.

La 2015/16 va ser l’onzena campanya de Juanfran com a granota. I també l’última perquè a la seua conclusió anava a retirar-se del futbol professional amb quasi quaranta anys. I, desafortunadament, va ser un final agredolç perquè, després de sis cursos consecutius en Primera Divisió (el període més llarg en l’elit de l’entitat granota), el Llevant U.D. va descendir a la categoria de plata. I això que amb la continuïtat d’Alcaraz en la banqueta i els fitxatges de jugadors tan interessants com el central marroquina Feddal, el migcampista colombià Lerma o el davanter brasiler Deyverson, res semblava vaticinar-ho. Però l’equip no va funcionar i es va veure des del principi.

Després de la traumàtica golejada patida a casa enfront de la Reial Societat per 0 a 4 els granotes eren últims i només havien aconseguit un triomf en les nou jornades disputades. Lucas va ser destituït i va arribar com a nou entrenador el català Joan Francesc Ferrer Rubi. Però la situació no sols no va millorar sinó que va empitjorar. I molt. Després de caure enfront de l’Atlètic de Madrid a punt d’acabar la primera volta els d’Orriols eren cuers amb onze punts i la salvació quedava ja a sis. En el mercat d’hivern es va fitxar el davanter italià Giuseppe Rossi (que havia fet història amb el Vila-real i la Fiorentina) però tampoc va ser suficient per a canviar el rumb de les coses (malgrat la gran qualitat del transalpí i al seu més que acceptable rendiment en anotar sis gols en aqueixa mitja temporada).

Així i tot mentre va haver-hi vida va haver-hi esperança per a la patida afició granota, que en les últimes sis jornades d’aquell torneig va viure tot un carrusel d’emocions. En la 33 el triomf per 2 a 1 enfront de l’Espanyol en el Ciutat va generar un optimisme (la salvació quedava a dos punts mancant cinc trobades) que havia de confirmar-se en l’importantíssim desplaçament a Granada que va seguir a aquella victòria. Els levantinistes van respondre massivament i l’estadi Nou Els Cármenes va semblar una prolongació del camp d’Orriols. No obstant això, l’actuació de l’equip va ser lamentable i va encaixar una dolorosíssima derrota per 5 a 1. Però calia reinicialitzar i en la jornada 35 el Ciutat de València va rebre la visita de l’Athletic Club. I la veritat és que aqueix dia una sèrie de circumstàncies infaustes van privar al Llevant d’una victòria que, sens dubte, va meréixer. Mediada la segona part els granotes vencien per un còmode 2 a 0 i damunt se li havia anul·lat injustament a Rossi un gol que haguera certificat el triomf. I, inesperadament, entre el final del partit i el temps de descompte, l’equip basc va marcar dos gols en dues jugades aïllades i va empatar un partit que va fer moltíssim mal a l’onze capitanejat per Juanfran en aqueixa lluita per eludir el descens.

I, desgraciadament, el descens es va fer oficial després de la derrota (també immerescuda) del Llevant a Màlaga per 3 a 1 en la següent jornada. Els granotes sabien que necessitaven el triomf per a continuar vius i, malgrat que els andalusos es van avançar a la mitja hora, l’equip va reaccionar i Morales va empatar abans del descans després d’una gran contra. En el segon temps el Llevant va passar a dominar el partit i, incomprensiblement, el col·legiat basc Bikandi Garrido va anul·lar a Morales un gol absolutament legal (el resum televisiu no deixava lloc al dubte) que haguera avançat als granotes per a, probablement també, donar-los una victòria essencial.

En la penúltima jornada, amb l’equip ja en Segona, els llevantins van rebre en el Ciutat de València a un Atlètic de Madrid que encara tenia possibilitats de guanyar aquella Lliga (per cert, setmanes després els colchoneros quedarien subcampions de la Champions League a Milà). I malgrat la dificultat de l’envit els jugadors ho van donar tot per a, almenys, rescabalar a la seua afició del descens a la divisió de plata. Especialment Juanfran. Aquell dia s’acomiadava per sempre del seu equip de l’ànima en l’últim partit de la seua carrera en Orriols. I el Llevant va guanyar 2 a 1 després d’una vibrant remuntada (després d’avançar-se Fernando Torres en el minut 1) culminada en el 89 amb un gran gol de Rossi. I, d’aquesta manera, un Llevant ja descendit li va privar d’aquella Lliga a l’equip blanc-i-vermell.

Encara que l’últim enfrontament de Juanfran defensant l’escut llevantí el va jugar una setmana després a Vallecas tancant aquella trista temporada granota. L’equip madrileny del Rayo, que també va baixar aquell any, va acabar imposant-se per 3 a 1. I en la seua última aparició el valencià va deixar per al record una actuació plena de coratge i amor a uns colors, els seus.

A la mitja hora d’aquell partit Juanfran va notar una punxada fatal, una lesió muscular que li va parar en sec… Però deixem que siga ell mateix, amb les seues pròpies paraules (en una entrevista posterior que li van fer), qui transmeta el que va sentir aquell dia… Jo sabia que m’havia lesionat i sabia que no podia continuar jugant… Però hi havia alguna cosa en el cap meu per dins que em deia que, després de 22 anys jugant, que jo no em podia anar pel lateral del camp… És a dir, no em mereixia això, no…? I alguna cosa em va dir que tornara encara sabent que no podia jugar… I aqueix moment va ser… Increïble! Que es pose un estadi en peus…! No tinc paraules d’agraïment a l’afició del Rayo pel gest que va fer…! I després, sobretot, les paraules que em va dedicar l’àrbitre, no…? Que van ser que… De seguida que jo torne al camp i em sent perquè veig que ja no puc continuar jugant… El que li diu pel pinganillo als seus assistents… Que es prenga el temps necessari que Juanfran s’ho mereix! Quan es reuneixen totes aquestes condicions, aquests requisits i un ix plorant del camp com ix és més pel que sent del que li aprecien (i del que deixarà) que per tota la resta…! I el trajecte de 40 o 50 metres que jo vaig fer des que em vaig lesionar fins als vestuaris… Això… O ho vius o no tens paraules!

I com a colofó a la trajectòria d’aquest mític jugador, el club blaugrana el va homenatjar al juny de 2016 amb un més que merescut acte de comiat en el Ciutat de València. En el mateix es va voler agrair també a tota la gent més pròxima a Juanfran l’importantíssima que sempre va ser perquè el valencià aconseguira tot el que va aconseguir. El president del Llevant U.D. Quico Catalán i el mateix Juanfran van prendre la paraula per a verbalitzar aqueixa gratitud de l’entitat granota cap a ell i d’ell cap a tot el llevantinisme.