Alguns adverteixen que els astres es van alinear durant el passat estiu per a recuperar la imatge de Vicente Iborra amb l’elàstica blaugrana del Llevant de nou ajustada a la seua pell després de la seua marxa de l’entitat en les albors de la temporada 2013-2014. I les mateixes veus adverteixen que va haver-hi justícia poètica en l’acte que va significar el reconeixement de la Copa Espanya Lliure en els prolegòmens del partit que va enfrontar al Llevant i al Reial Saragossa en el feu del Ciutat de València en la claredat del mes d’abril. Iborra va exercir com a fil conductor d’aquest relat. Com a capità de capitans va alçar al cel del coliseu granota el trofeu que van conquistar els heroics jugadors del Llevant FC al juliol de 1937 en el marc d’una Espanya de signe tumultuós com a seqüela de l’esclat de la cruenta Guerra Civil que es va perpetuar entre l’estiu de 1936 i abril de 1939.

Iborra, un futbolista que entronca i representa amb naturalitat els valors que caracteritzen al Llevant, va ser l’encarregat de compartir l’oficialitat d’un trofeu clandestí durant dècades amb els seguidors llevantinistes. Potser estava acreditada l’emoció que va embargar als estaments blaugranes congregats en el coliseu del barri d’Orriols en els minuts previs a l’inici del duel davant l’esquadra del lleó. La Copa Espanya Lliure va adquirir una pàtina de lluentor inqüestionable des que saltara a la gespa del Ciutat de València quan les agulles del rellotge s’acostaven a les 21.00 hores, horari triat per al naixement de la confrontació en l’univers de la Lliga Smartbank. Elevada sobre un pedestal desprenia lluentor i lluminositat en un Ciutat que li va rebre encara entre tenebres.

La Copa de la República, com es coneix popularment al trofeu en l’entorn levantinista, se sentia protagonista d’una cita repleta d’emotivitat. Amb anterioritat havia conegut la vexació, la humiliació i el confinament de la seua memòria. Al seu voltant els jugadors del Llevant del temps present, però principalment els descendents dels intrèpids equipiers que van defensar l’escut del Llevant FC en jornades d’amor i odi, engrandien cadascun dels seus contorns. Aquella Copa, que el temps havia esvaït fins a eclipsar el contingut de la magnífica la història que amagava, resplendia de nou amb la lluentor que en dies pretèrits va mostrar com a paradigma de la lluita i de la resistència més absoluta. En aquella atribolada Espanya de foc creuat va haver-hi futbol i va haver-hi competicions en el curs de l’exercici 1936-1937. I el Llevant va sotmetre a tots els seus rivals per a lligar el seu deixant a la de la Copa Espanya Lliure en el concurs que va tancar la campanya esportiva.

Els futbolistes del Llevant del curs 2022-2023 van emergir des de les entranyes del vestuari local amb l’uniforme blanc-i-blau en honor als herois de 1937. En la part frontal de la samarreta blanca i blava un xicotet requadre consignava la transcendència de la trobada i de la jornada. La Copa Espanya Lliure recobrava excel·lència i distinció més de huitanta anys després. Iborra va protegir la Copa amb les seues mans abans d’hissar-la amb vigor com si tractara de procedir a la seua amnistia i indult. La seua mirada es va dirigir llavors als familiars d’aquells jugadors, vertaders artífexs de l’assoliment aconseguit, per a compartir aquesta oficialitat al costat d’ells. La samarreta del 10 del Llevant actual forma part dels documents organitzats entorn de l’Exposició DE GRANOTES, GATS I PALMERES, els orígens del Llevant U.D. L’elàstica blanc-i-blava del present reposa entre les reproduccions dels jerseis del Llevant FC i València FC de 1937. La Copa Espanya Lliure, que ja mai serà un trofeu furtiu, va tornar a ser alçada en territori valencià com va esdevindre a l’agost de 1937 segons determina la tradició.