Afortunadament el relat que enalteix i engrandeix la colossal participació del Llevant F.C. en l’univers de la Copa Espanya Lliure, Trofeu President de la República, coneguda popularment pel llevantinisme com a Copa de la República, entre els mesos de juny i juliol de 1937, va adquirir el merescut vernís que, en un temps no tan allunyat del present, havia perdut. Va ser la típica narració que es va submergir en la foscor de les tenebres per a llanguir i perdre el rastre del seu batec durant infinitat de dècades. Aquell deixant que un dia va brillar es va anar esvaint fins a extraviar-se. És comú que la història no sempre invoque als derrotats. I la Copa es va disputar en sòl devot al govern de la República a penes un any després de l’alçament militar, datat al juliol de 1936, per part de les tropes que acabdillava el General Francisco Franco. Al juliol de 2020 es compleixen 83 anys d’una proesa que caldria qualificar de titànica davant tots els condicionants que va caldre solucionar per a conjugar la pràctica del futbol amb una guerra monstruosa que amenaçava amb variar el curs d’un país que havia abraçat el republicanisme després de les eleccions d’abril de 1931.

Per sort el relat està hui perfectament sindicat a la història del llevantinisme. Des d’un prisma esportiu, s’accentua l’acció protagonitzada per Dolz en el segon tram de la trobada que va enfrontar al Llevant i al València en l’Estadi de Sarrià. Agustinet va temperar el cuir amb decisió sobre la faç de l’àrea valencianista. Va ser una invitació suggeridora que Nieto, amb ànima de corsari, no va desaprofitar. Per allí va sorgir l’ariet per a canviar el destí d’un partit de signe aspre. Ho adverteixen les cròniques de l’època: No va ser una confrontació estètica. Va ser una baralla cruenta entre sengles entitats acostumades a rivalitzar sobre el verd. Més categòrica i solemne va ser la prèvia que va presentar El Mundo Deportivo el dia dels fets. “La trobada d’aquesta vesprada té una significació més important. Es tracta de la FINAL DE LA COPA DE 1937. I la seua significació consisteix en el fet que a l’Espanya lleial no s’han interromput les competicions futbolístiques. Després dels superregionals, va haver-hi Lliga. Ara també final de Copa que, com en els anys anteriors del gloriós historial del Trofeu és donat pel Cap de l’Estat”, (en al·lusió a Manuel Azaña).

La memòria de la Copa Espanya Lliure sembla en l’actualitat restaurada. El record i el fil d’aquella competició sembla restituït, malgrat que encara manque d’oficialitat, però no sempre va anar així. No sempre va haver-hi notícies d’un títol que el temible i cruel oblit havia postergat i menyspreat. Aquell trofeu havia quedat relegat a l’abandó. Romania arraconat entre els suburbis de la memòria per a anar diluint-se. Infinitat de sediments ho havien sepultat fins a fer-ho desaparéixer del mapa dels records. Estava indefens i desemparat per més que la Copa romania entre els trofeus que custodiava la sala de premis conquistats pel Club durant la seua història amb una inconfusible llegenda que pese al pas del temps mantenia la seua efervescència.

“Copa España Libre, Trofeo Presidente de la República”. Orgull de pertinença. Només calia llegir amb atenció i posar en valor la història per a rehabilitar la seua resplendor. La Copa reposava adormida com a testimoni i evocació del que un dia va esdevindre en un país abrasat per les flames. Confosa es va encadenar a l’oblit. Degué ser així perquè la Copa Espanya Lliure va estar en l’exposició que l’entitat va organitzar en l’Ateneu Mercantil amb motiu de la inauguració de l’actual Estadi Ciutat de València al setembre de 1969. Anys després va formar part de la col·lecció vinculada a la mostra que va commemorar el 75 aniversari d’existència de la institució projectada a la sala de Bancaixa. Fins i tot va estar en la carpa que l’entitat va alçar en l’Avinguda d’Aragó mentre es disputava la Promoció d’ascens a Segona A de l’exercici 1995-1996.

Va haver-hi un instant en el qual tot estava per descobrir. Potser el silenci conventual mortificava la seua ànima. Ella, que havia rebut les lloes dels aficionats valencians una metàl·lica vesprada de diumenge del 8 d’agost de 1937 en Vallejo, sobrevivia entre el sigil i la vergonya. Ningú es va atrevir a rescatar-la. Ningú coneixia el significat d’aquella gesta. Ningú sabia d’aquell títol que un equip de valents un dia va conquistar. Tot eren incògnites per resoldre. Ningú sabia res sobre la seua denominació. Ni del sentit que amagava aquell heroic triomf. Ningú semblava voler reivindicar el seu honor. No hi ha major fatalitat que desconéixer el significat de la teua pròpia història. Aquella Copa contenia orgull, exhumava honorabilitat, encara que era la metàfora d’un fracàs tristament anunciat. Era el símbol d’un període que es va caracteritzar per la barbàrie. La manifestació més absoluta de com la memòria pot ser adulterada per a caure en l’oblit.

Potser en la clandestinitat que destil·la la Copa Espanya Lliure calga rastrejar la fascinació que el redescobriment d’aquest relat ha generat en l’imaginari de l’afició levantinista. Pot semblar un contrasentit, però en el fons no ho és. No és una simple paradoxa. És el mite de la clandestinitat i el mite heroic de la resistència. Les històries de perdedors sempre han exercit encantament. I aquesta sembla una història de perdedors en grau suprem. En altres disciplines hi ha infinitat d’exemples de perdedors que fascinen. És un tema recurrent en la literatura o al cinema. En el futbol també succeeix. El rastre d’aquella competició es va difuminar d’una plomada després del final de la Guerra Civil. 83 anys després el procés de rehabilitació encara no està completat.

La narració de la Copa de l’Espanya Lliure captiva per la complexitat que va suposar la seua consecució, en el marc d’un context bèl·lic aterridor, i per tots els obstacles i frens que s’han succeït des de la seua resurrecció en el naixement del tercer mil·lenni. De fet, el seu reconeixement encara està inconclús. En aqueix punt radica la seua principal singularitat. I la seua seducció. La Copa sembla la metàfora de la història atrotinada del Llevant. Potser haja perdurat i s’haja ancorat al conscient dels seguidors blaugranes per la complexa dificultat que comporta la recuperació definitiva de la seua memòria. El llevantinisme, des del greuge i l’ultratge, sent que la Copa Espanya Lliure li pertany. Va ser un títol conquistat a contra corrent que el temps va semblar eclipsar. És potser el millor llegat d’un trofeu que ha permés engrandir la noció de club. Potser és el moment perquè renasca l’heroi que amaga.