El Ciutat de València

Una imatge de la construcció de l’actual façana principal del Ciutat de València.

Des de finals de la dècada dels anys cinquanta sorgeixen testimonis circumscrits a l’entorn del Llevant, amb una claredat absoluta, a favor de la construcció d’un nou estadi que substituïra al vetust Vallejo. La seua execució no era senzilla perquè calia conjuminar el fort impacte econòmic d’una operació sideral amb el desenvolupament urbanístic de la ciutat de València. Va ser el punt de partida d’una etapa repleta d’incertesa i convulsió sobre l’execució que va provocar a més un conflicte d’interessos entre els principals mandataris del Llevant durant aquest període. La construcció del nou camp es va eternitzar. Al febrer de 1962 Blas Escrig va subscriure un contracte amb José Navarro, que va ser el successor en el càrrec de la primera presidència d’Antonio Román, per a l’alçament d’un nou estadi amb capacitat per a quinze mil espectadors. Segons el document signat l’esmentat camp havia d’estar construït per a desembre de 1963 encara que finalment no es van complir els terminis ampliant-se els marges establits fins al 31 de març de 1964. Al juny de 1964 es va modificar el contracte original. En 1967 el problema es va aguditzar. La definitiva construcció de l’Estadi va coincidir amb el retorn a la presidència d’Antonio Román, qui s’aprestava a desenvolupar la seua segona etapa al capdavant de la institució.

Fotografia de la construcció de la volada de la Tribuna de l’Estadi Antonio Román.

El 31 de maig de 1968 el jerarca, en l’assemblea general extraordinària de compromissaris del Llevant, desenvolupada en els locals de la Federació València de Futbol en l’Avinguda Baró de Càrcer, informava puntualment de l’operació de l’esperat nou camp. Román advertia als compromissaris que els terrenys de Vallejo s’havien venut i que s’havien adquirit una superfície per a la construcció de l’anhelat camp, frontissa sobre el qual giraria la recomposició de la malparada economia del club colpejada a més inri pel descens esportiu a la Tercera Divisió després d’una estada no gaire allunyada en Primera Divisió. Enormes cartells anunciaven a tota la València esportiva l’emplaçament de l’espai triat per a donar el relleu al vell i lleial Vallejo. El president va anunciar que l’alçament d’aquesta aspiració seria a càrrec del prestigiós arquitecte Juan José Estellés.

Vista aèria de l’Estadi sense construccions al voltant.

El Llevant es va fer, amb la connivència del president de la Diputació de València, amb una àmplia parcel·la situada en el barri d’ Orriols enclavats dins del terme municipal de València. El nou camp estava concebut seguint els paràmetres de les instal·lacions més modernes i funcionals dedicades a la disciplina del futbol. Des d’una perspectiva constructiva, presentava tres anells ovalats amb capacitat per a albergar a trenta mil persones. No obstant això, el projecte original preveia la possibilitat d’una ampliació que permetera aconseguir una xifra pròxima als cinquanta mil aficionats. El recinte, que comptaria amb il·luminació artificial per a possibilitar la disputa d’enfrontaments en horari nocturn, disposaria d’una tribuna totalment coberta mentre que la resta de la instal·lació quedaria a cel obert. El disseny establit contemplava la construcció de tota mena de serveis incloent cabines per a la premsa i televisió, una sala per als mitjans de comunicació, per a les entrevistes prèvies i post-partit, així com una seu social que permetria instal·lar les oficines del club en les mateixes entranyes del complex. L’escenari proposava un camp de joc de cent set metres de llarg per setanta d’ample estenent-se sobre una superfície de 40.000 metres quadrats.

El Llevant i el València van inaugurar el feu granota al setembre de 1969.

L’Estadi Ciutat de València va ser inaugurat en la jornada del 9 de setembre de 1969, en una data simbòlica que entroncava amb el naixement de la institució, amb el nom d’Estadi Antonio Román. L’acte va concitar l’atenció de tots els segments polítics de la València del tardofranquisme. No obstant això, els festejos van començar amb anterioritat. El dijous 4 de setembre es va celebrar un sopar de germanor presidida per les principals autoritats esportives de la ciutat i els membres de la junta directiva del Llevant. Juan Antonio Samaranch, Delegat Nacional d’Esports, va anunciar que modificaria la seua agenda per a ser present en la posada de llarg de la instal·lació en la vesprada-nit del dimarts 9 de setembre. El divendres 5 de setembre en la capella de la Basílica de la Patrona de València es va efectuar la benedicció de la nova bandera del Llevant.

Juan Antonio Samaranch en la inauguració de l’Estadi.

Juan Antonio Samaranch va ser l’encarregat de prémer el botó que va il·luminar les torres del nou coliseu granota mentre sobre la gespa estaven disposades les diferents seccions de la institució amb les seues respectives banderes. Antonio Román va imposar a Samaranch la medalla d’or de la societat llevantinista. Matías Prats va exercir de cicerone de l’esdeveniment mentre que Elisa Bau Carpi va realitzar el servei d’honor convertida en la primera padrina del club. Després del protocol van aparéixer sobre el terreny de joc els jugadors del València i Llevant. Es mantenia incòlume una tradició que unia a tots dos clubs des de la nit dels temps. El València va ser el team convidat en la inauguració del Camp de la Creu al setembre de 1922 i el Llevant va correspondre en l’estrena de Mestalla en 1923. Mut, Martín, Campos, Blasco, Suárez, Ruiz, García Soriano, José, Navarro, Genaro i Fuertes van conformar la primera alineació blaugrana sobre el tapís verd del nou edifici. Adelardo, Sol, Aníbal, Antón, Roberto, Vilar, Fuertes, Guillot, Valdo i Poli van oposar resistència. El triomf va ser per a l’esquadra de Mestalla, encara que va ser Genaro el protagonista del partit en aconseguir perforar la meta d’ Adelardo, si bé el col·legiat de la contesa va denegar la validesa del qual haguera sigut el primer gol de l’Estadi Antonio Román.

Panorámica de l’Estadi Ciutat de València en un derbi.

La instal·lació ha comptat amb diverses denominacions des del seu naixement. El Llevant va estrenar el feu de l’Estadi Antonio Román com a inquilí de la Tercera Divisió en la temporada 1969-1970, durant la dècada dels anys setanta i huitanta responia per Nou Estadi i des de finals dels anys noranta es va rebatejar com Ciutat de València en un intent per vincular al Llevant al seu entorn més pròxim, una mesura que ja va tractar de posar en pràctica Manuel Grau Torralba. Sobre la gespa del coliseu granota s’han disputat partits adscrits a totes les categories del futbol professional. En la temporada 2004-2005 va estrenar la condició de primer divisionista amb la disputa d’un partit que va enfrontar al Llevant i al Racing de Santader (3-1). El 3 de setembre de 2004 va albergar una enfrontament amistós entre la Selecció Espanyola absoluta i Escòcia inconclús per les fortes pluges caigudes sobre València. Va ser l’últim partit de preparació del combinat que dirigia Luis Aragonés abans d’iniciar la classificació per al Mundial d’Alemanya. La Selecció tornaria a Orriols deu anys després en una encontre de qualificació per al Campionat d’Europa de 2016. Aqueixa jornada Espanya va esclafar a Macedònia (5-1). Abans, al setembre de 2012, un duel davant el Helsingborg va suposar el començament d’una il·lusionant projecció per la Vella Europa a través de la Lliga Europea.