Camp de Vallejo

El Final de la Guerra Civil a l’abril de 1939 va mutar els destins del Llevant F.C. i del Gimnàstic. L’obligada fusió entre els dos clubs va propiciar el naixement del UDLG (Unió esportiva Llevant-Gimnàstic) que va derivar en Llevant U.D. al juny de 1941. El naixent Llevant es va posicionar sobre la gespa de l’Estadi de Vallejo, escenografia dels moviments del Gimnàstic des de mitjan anys vint, per a prosseguir el seu esdevindre històric en el marc de les principals competicions nacionals. El feu de Vallejo, situat al carrer d’Alboraia, va produir una alteració en els costums dels aficionats que procedien del tàxon levantinista. Les jornades de futbol produïen una confluència de parers entorn d’aquesta instal·lació.

En cada enfrontament, els seguidors representatius de l’antic Llevant convergien en l’Estació del Trenet procedents dels Poblats Marítims. Per part seua, els seguidors del Gimnàstic, vinculats a la València del Centre Històric i barriades adjacents, travessaven les mítiques Torres de Serrans i travessaven el riu Túria per a arribar a la instal·lació. Era una peregrinació entre concepcions antagòniques. Els seguidors representatius de l’antic club marí convergien en l’estació del trenet procedents dels diferents enclavaments que conformen els Poblats Marítims. Per part seua, la massa social adscrita al gimnastiquisme, vinculada a la València del centre històric i barriades adjacents, en un percentatge molt elevat, travessava les mítiques Torres de Serrans, travessava el riu Túria per a arribar a la instal·lació. Així va esdevindre fins a finals de la dècada dels anys seixanta quan Vallejo va tirar la cancel·la per sempre. No obstant això, la història de Vallejo en aqueix tram de la cronologia és fecunda. La instal·lació va celebrar un ascens a Primera Divisió, després d’una inoblidable promoció que va reunir el Llevant i al Deportivo de La Corunya, i va gaudir del bell paisatge de l’elit durant les temporades 1963-1964 i 1964-1965 capitalitzant victòries èpiques com la conquistada per les hosts granotes davant el F.C. Barcelona en un partit que va significar el cessament fulminant de César (5-1).

Els títols en les divisions menors i els ascensos es van multiplicar durant aquests decennis. Sobre la seua gespa el UDLG va somiar amb la màxima categoria durant la primavera de 1940 encara que finalment no va consumar aquest trànsit que havia anunciat després de liderar el seu grup a la conclusió de la Lliga Regular. A la fi dels anys cinquanta va tornar a protagonitzar una altra batalla amb la Primera Divisió com a teló de fons que va reunir el Llevant i a U.D. Las Palmas. Aquell equip, liderat per Wilkes, va lluitar fins a l’extenuació per a estrenar una condició en el marc de la Primera Divisió que es resistia des de la instauració de la competició de lliga en els anys finals de la dècada dels vint. Per la seua gespa va passar el futbol apassionat i el geni d’Antonio Calpe, seguidor d’una estirp que havia avançat Ernesto Calpe, un defensa de ferro, la complicitat amb l’entitat d’Agustín Dolz, la ciència clarivident i la màgia d’Ernesto Domínguez o el Pato, la raça de Pedreño, Camarasa, Valls o Serafín, el talent infinit de Wilkes i la classe innegociable de José María o Sampedro. Vallejo va confirmar el gen golejador de Parets o la voracitat anotadora de Martínez Catalá i Wanderley.

No obstant això, el capítol més vibrant de coliseu del carrer d’Alboraia va ser l’episodi referit a l’embargament i a la compra definitiva de Vallejo per part del Llevant en les albors de la dècada dels cinquanta. L’Estadi de Vallejo pertanyia a la família Martínez de Vallejo. El Llevant era arrendatari i escrupolosament tractava de complir amb major o pitjor fortuna amb el lloguer pactat. Aquesta situació va canviar dràsticament en els primers cinquanta. Els propietaris d’aquesta superfície esportiva van decidir infringir aquesta resolució dictant una ordre de desnonament. La supervivència del club va tornar a estar en dubte. En aquest context assumeix Antonio Román la presidència de la societat. La gestió del mandatari planteja dues línies fonamentals que marxen en estreta associació; frenar, en primera instància, els efectes devastadors de l’embargament i desnonament i aprofitar els seus contactes polítics per a convindre la compra definitiva de la instal·lació per un preu que el mateix Antonio Román va xifrar en cinc milions i mig de l’Espanya de la post-guerra. Part de l’operació es va sufragar emetent uns passes de socis per quinze anys mentre que la resta del capital va procedir una inversió efectuada per empresaris allistats per a la causa pel president.