Latorre, el xiquet de la Malva-rosa que es va convertir en llegenda del llevantinisme

Juanito Puig, Koné, Calpe, Morales, Ballesteros, Domínguez, Juanfran, Dolz, Ettien, Iborra… Què tenen en comú tots aquests jugadors? Doncs que probablement mai falten en les llistes que elaboren els bons aficionats d’ Orriols quan algú els pregunta els qui han sigut els millors futbolistes llevantinistes de tots els temps… Encara que clar… En aquesta plèiade d’icones blaugranes tothom s’haurà adonat que falta algú, que ens hem deixat en el tinter una llegenda, un imprescindible a l’Olimp dels déus granotes: Vicente Latorre Bolea. És a dir, Latorre. O simplement Lato. Res més. I ni més ni menys.

Vicente o Vicent (perquè Latorre és un valencià de cap a peus) va nàixer molt prop de la platja de la Malva-rosa de València, a tir de pedra de la casa d’un insigne homònim seu, el genial escriptor Vicente Blasco Ibáñez. Sent xiquet la seua família es va traslladar a Tavernes Blanques i des de molt prompte va demostrar que no sols li entusiasmava el futbol sinó que estava tocat per la vareta dels escollits per a triomfar en aquest esport. Com no hi havia equip federat al seu poble va passar a jugar en els infantils de la veïna Meliana, sent ell aleví. I després tot el bloc va passar a juvenils, sent ell infantil. Després va ingressar al Moncada i, d’allí, un observador se’l va emportar perquè jugara al València infantil. Després del seu pas als juvenils del club che i no trobar-se a gust en aqueix nou projecte, el Marítim de la Malva-rosa es va interessar per ell i, després de consensuar el tema amb el mateix Latorre i el seu pare, va fitxar per aquella formació per a tornar a casa. El que en principi no va saber és que aquell equip era filial del Llevant UD i que acabava d’entrar en el club de la seua vida.

Així que, lògicament, de seguida va passar a formar part del Llevant juvenil que, en aquells dies, jugava en la Divisió d’Honor del futbol espanyol. No va tardar a convertir-se en la gran referència de l’equip i d’aquella època recorda amb afecte grans partits jugats en el camp de terra del futbol base que tenia el Llevant UD a la Malva-rosa. Entre ells una fantàstica golejada infringida al juvenil del Barça que va arribar liderat pel mític davanter Lobo Carrasco. I encara que el seu debut amb el primer equip va ser en la temporada 1979/80 en un enfrontament a Cadis, va ser a partir de la 1980/81 quan va començar a jugar amb regularitat com a titular. A això també el va ajudar (malgrat la indubtable qualitat que atresorava) la norma federativa que, en aquells dies, obligava a tots els equips de la Segona Divisió a alinear a dos jugadors Sub-20 en l’onze inicial.

I el que són les coses del destí. En la seua primera campanya en el primer equip (i amb tot just vint anys) anava a compartir vestuari amb un dels més grans futbolistes de tots els temps. Però abans que això succeïra, i sota la direcció del tècnic Pachín, el Llevant UD va fer una primera volta espectacular i es va convertir en la gran revelació de la temporada. Després de la victòria enfront del Burgos per 2 a 0 en el primer partit de la segona volta els granotes eren líders en solitari de la categoria. El somni de tornar a Primera Divisió semblava factible i, llavors, el president Francisco Aznar va decidir traure’s un conill de la cistella i va anunciar un reforç extraordinari per a aconseguir-lo: El fitxatge del futbolista holandés Johan Cruyff, un dels millors jugadors de la història d’aquest esport. La commoció en l’afició i en la plantilla del club d’ Orriols va ser extraordinària.

Latorre recorda que allò no ho oblidarà mentre viva. I que només poder compartir amb un jugador tan excepcional el dia a dia dels entrenaments li tenia impressionat. Com, per descomptat, als seguidors granotes que acudien en massa a presenciar-los. De fet, Vicente assegura que en nombroses ocasions es van congregar en aqueixos entrenaments més aficionats que en molts partits oficials de les temporades de lliga d’aquella difícil dècada dels huitanta que ell va viure íntegrament. Perquè aquella rocambolesca història de Cruyff va acabar resultant un fiasco esportiu i econòmic (fins a tal punt que la plantilla es va haver de tancar com a protesta en el vestuari per impagaments) que va conduir al Llevant a deambular durant anys per un desert de categories secundàries.

Després d’acabar l’any de l’holandés en novena posició el curs 1981/82 va ser la constatació de la volta a la dura realitat del *levantinismo. L’equip no va funcionar i, després d’un breu pas per les banquetes de Vicente Piquer i Antonio Calpe, l’entrenador Roberto Gil va assumir la direcció tècnica des de la setena jornada al final d’aquell nefast campionat de lliga que va concloure amb un doble descens de categoria. Primer esportiu, després d’acabar en la penúltima posició i, segon econòmic, per impagaments i deutes. En tota aquesta campanya en la divisió de plata Latorre no va jugar cap partit per estar fent el servei militar. Així que quan va arribar de tornada a *Orriols en la 1982/83 va passar de jugar contra el Rayo Vallecano a fer-ho contra el Paterna.

No obstant això, aquell any i, sent encara tan jove, el seu lideratge va ser ja inqüestionable. Es va convertir en el pichichi destacat de l’equip (malgrat no ser davanter) i de seguida va deixar clares les seues virtuts: Era un migcampista interior ofensiu que jugava per les dues bandes amb la mateixa soltesa. Gràcies al seu portentós físic i a la seua elevada envergadura arribava des de darrere al segon pal i això li feia veure porta amb extremada facilitat. Si a tot això s’afegia la seua enorme qualitat en el maneig de la pilota i un tir demolidor des de fora de l’àrea era evident que Lato estava predestinat a convertir-se en un fora de sèrie. I això va ser el que va passar. Al final d’aquella campanya el Llevant es va classificar per a jugar el playoff d’ascens a Segona B, encara que l’eliminatòria contra el Ensidesa asturià va resultar fallida. Després de perdre 2 a 0 a Avilés el triomf per 1 a 0 en la volta no va ser suficient per a culminar la remuntada. Aquell gol en aqueixa victòria erma de València va ser obra de Latorre que, a nivell personal, va finalitzar així una temporada extraordinària. I tant ho va ser que, a la seua conclusió, a punt va estar de ser fitxat pel Múrcia per a jugar la campanya següent en Primera Divisió. Però, afortunadament per a la història del club d’Orriols, allò no va prosperar.

El Llevant es va conjurar per a no tornar a fallar la següent temporada i retornar, per fi, a la categoria de bronze. A més, aquell curs era especial en celebrar-se el 75 Aniversari del naixement de l’entitat granota. Si es volia accedir al playoff final calia acabar entre els dos primers. I els granotes van ser subcampions del Grup VI de la Tercera Divisió després d’un espectacular Alzira que va acabar huit punts per damunt del conjunt d’Orriols. Encara que la temporada no va ser tranquil·la. En l’entitat presidida per Antonio Aragonés la consecució de l’ascens era obligatòria i el nerviosisme general va precipitar un canvi d’entrenador a l’abril de 1984. Pepe Martínez va ser reemplaçat per Manolo Tatay i en ell es va confiar perquè conduïra als granotes a un ascens ja imprescindible.

Va arribar el moment cim de la temporada i Latorre va tornar a ser decisiu quan tot estava en joc. La primera eliminatòria del playoff es va disputar contra el Fuengirola. En terres andaluses el Llevant només va poder empatar a zero però en la volta en el Ciutat els blaugranes van esclafar als malaguenys per 6 a 1. En aquell aclaparador triomf Vicente va ser el principal golejador amb un doblet.

I així es va aconseguir la ronda definitiva que els granotes havien de superar si volien ser nou equip de Segona B. El rival era l’Orense, un equip molt complicat, carregat d’experiència i que, a més, anava a comptar amb el gran avantatge de jugar la segona trobada a casa. En el partit d’anada en el Ciutat de València el Llevant va aconseguir un triomf per la mínima gràcies a l’únic tant que va marcar un joveníssim Claudio Barragán, que dos anys després explotaria a nivell nacional i seria fitxat per l’Elx per a jugar en Primera Divisió. Cinc dies després d’aquella victòria, el divendres 22 de juny de 1984, els granotes van afrontar la tornada en terres gallegues. I en el dia D i a l’hora H Vicente Latorre va tornar a ser crucial. En un abarrotat estadi O Couto d’Orense el de la Malva-rosa va ser l’autor del gol que va permetre al Llevant UD empatar a un aquell partit i ascendir a la categoria de bronze del futbol espanyol.

El Llevant va disputar en la 1984/85 una més que acceptable temporada en Segona B i va acabar a meitat de taula, en l’onzena posició. Latorre va tornar a ser el pichichi de l’equip, amb 12 dianes, i en la penúltima jornada, en l’estadi Carlos Belmonte d’Albacete, es va convertir en el protagonista absolut del xoc. Perquè malgrat que els granotes ja no es jugaven res, al contrari que els manxecs, que si guanyaven segellaven el seu ascens de manera matemàtica, els llevantins es van imposar per 2 a 4. I Vicente va ser l’autor d’un espectacular hat trick que a punt va estar de malmetre les aspiracions locals. Encara que finalment van poder ascendir (pujaven els dos primers) malgrat empatar a punts amb el tercer i quart classificat.

No obstant això, en la temporada 1985/86 el Llevant UD va tornar a descendir a Tercera Divisió. Però no per demèrits esportius sinó per una reestructuració de la categoria. Els dos grups de la Segona B es van fusionar en un i això va fer que en aquell curs baixaren els tretze últims classificats de cadascun dels dos de vint. Els blaugranes van acabar dècims, a només tres punts del Granada, que va ser l’últim que es va salvar quedant en setena posició. Aqueix any Latorre va assumir definitivament el braçalet de capità (que ja havia lluït en algun partit de la campanya anterior) i que ja no abandonaria fins al final de la seua trajectòria com granota.

La temporada 1986/87 de Vicente Latorre va ser extraordinària. Va ser, amb diferència, la seua millor campanya golejadora vestint la samarreta blaugrana. Amb una mitjana anotadora absolutament sorprenent. En 28 partits jugats va fer 24 gols, a quasi un gol per enfrontament. I ja no sols es limitava a fer doblets o algun hat trick sinó que fins i tot va arribar a marcar quatre en un partit inoblidable contra l’Algemesí.

I en finalitzar aquell curs superlatiu de Latorre el Llevant, a més, va tornar a Segona B. Una nova reestructuració de la divisió va beneficiar (per fi) als granotes. Els cinc primers classificats van ascendir automàticament a la categoria de bronze del futbol espanyol que va passar a tindre 80 equips dividits en quatre subgrups regionals. Els d’ Orriols, que havien quedat segons de la mà de l’entrenador Alfonso Nebot, es van integrar en el Grup IV de Segona B. I ho van fer al costat del campió de Tercera, l’Olímpic de Xàtiva, més el Vila-real, el Benidorm i el Mestalla.

En la temporada 1987/88 (els blaugranes van quedar enquadrats en el grup valencià/andalús) el Llevant va concloure en sisena posició i va ser l’Alzira qui va ascendir (només l’aconseguia el primer) a Segona Divisió. Latorre va tornar a ser el pichichi, anotant 18 gols en una altra campanya fantàstica, però era evident que els d’Orriols tenien com a objectiu imprescindible pujar a la divisió de plata a l’any següent. D’això depenia la supervivència de l’entitat.

Encara que allò no anava a ser fàcil. Només el campió tenia premi i aquell curs 1988/89, en aqueix grup IV de la Segona B, havien clubs tan poderosos com el Vila-real, l’Hèrcules, l’Alcoià, l’Albacete o el Granada. Però, sorprenentment, va ser el Ceuta qui es va convertir en la gran revelació i amb qui més van haver de barallar els d’ Orriols per a aconseguir l’anhelat ascens.

Aqueix mà a mà amb el conjunt nord-africà es va saldar amb un empat a zero en la localitat de Ceuta i amb una espectacular victòria granota per 5 a 4 en el Ciutat de València. Aquell dia Vicente Latorre es va reivindicar de manera magistral fent un doblet i aconseguint, a més, el seu gol número 100 com a llevantinista. I una altra dada que encara li dona més mèrit a aquella golejada mítica que va encarrilar l’ascens a Segona Divisió. Manolo, el porter del club de la ciutat autònoma, no havia encaixat més de dos gols en cap partit aquella temporada i aqueix dia va haver de recollir la pilota de l’interior de les seues xarxes en cinc ocasions.

Després d’aquella victòria decisiva el Llevant es va convertir en el principal candidat per a pujar de categoria i va liderar amb autoritat la competició fins a aconseguir-lo. De fet, les hosts blaugranes dirigides pel tècnic lleonés Roberto Álvarez, van aconseguir l’ascens mancant quatre jornades per a la conclusió del campionat. El quadre granota visitava a un desnonat Nules i el triomf els donava la glòria. L’equip no podia fallar i va véncer de manera incontestable per 0 a 3. I, com no, Latorre va tornar a marcar en un dia històric per al llevantinisme, acompanyant al seu company Corbalán, que aquella jornada va fer un doblet.

La temporada 1989/90 va ser l’última en Orriols del gran capità granota. I després d’onze campanyes va tancar el cercle de manera perfecta, acabant el seu recorregut en la mateixa categoria que la va començar: La Segona Divisió del futbol espanyol. L’equip va concloure en quinzena posició als ordes de Pepe Martínez, un vell conegut de la casa que va rellevar a l’entrenador Roberto Álvarez en l’últim quart de la competició. I el punt final (d’aquell xiquet que va nàixer a la Malva-rosa i es va convertir en llegenda del llevantinisme) el va posar Latorre amb dues estadístiques demolidores encara vigents. És el màxim golejador històric del club degà de la Comunitat Valenciana amb 113 punts. I és el tercer jugador (després de Dolz i Ettien) amb més partits disputats mai amb l’elàstica llevantina des de la fusió Llevant FC-Gimnàstic en 1939.

Vicente Latorre mai va jugar amb el Llevant UD en Primera Divisió, mai va poder jugar amb el seu equip de l’ànima en l’elit del futbol hispà. Però això mai li restarà un àpex de transcendència al meravellós llegat que per sempre ha deixat en Orriols. Perquè si aquest migcampista extraordinari no haguera sigut l’ancora i el baluard del Llevant en aquells duríssims anys del ciment de la dècada dels huitanta, quan la massa social a penes arribava als tres mil o quatre mil socis, qui sap el que haguera sigut d’aquest club que fins a ben entrat el segle XXI no va aconseguir la millor etapa de la seua història.

En acabar el seu periple granota Latorre va rebre una carta del llavors president Ramón Victoria en la qual, en nom de tot el llevantinisme, li agraïa de cor la seua memorable trajectòria i li feia saber que el club volia entregar-li la insígnia d’or i brillants i dedicar-li també un partit d’homenatge. Finalment allò, per circumstàncies diverses, no va poder dur-se a terme. Seria preciós que, algun dia, aqueixa promesa es fera realitat.