En el vademècum particular de Preciado com a entrenador existia una màxima quan es tractava de saltar al verd amb la finalitat d’exercitar-se en les sessions quotidianes d’entrenament; les canelleres eren tan bàsiques i fonamentals com a obligatòries el seu ús en les jornades de confrontació. Les canelleres es convertien en un complement imprescindible en l’abillament normal dels jugadors en el dia a dia. I els integrants de la primera plantilla de l’esquadra blaugrana no van tardar en excés a comprovar les conseqüències d’aquesta particular mesura. Va ser en les albors de la pretemporada quan les il·lusions antecedeixen a les realitats i converteixen aqueix marcat eix de la cronologia en un espai amb llicència per a materialitzar els somnis.
La calor metàl·lica i enganxosa del mes de juliol valencià ajusticiava. El preparador càntabre es va reunir amb els integrants de la plantilla per a establir les coordenades estructurals del període de formació que s’aveïnava abans de l’estrena de lliga davant el Rayo Vallecano. El grup es va reunir en el gimnàs de l’Hotel Olympia d’Alboraia. Era la primera sessió de l’estiu. L’última consigna va ser diàfana en la seua concreció. “I xics recordeu que tots els entrenaments s’efectuen amb les canelleres”, va exclamar la veu profunda i ronca que identificava a Manuel Preciado. I va matisar a manera de conclusió emfatitzant cadascuna les paraules; “i són obligatòries”. És molt possible que els jugadors es miraren estranyats entre si. Hi ha mesures que provoquen estupor.
Ningú recordava una iniciativa de tal calat en les seues anteriors experiències. I en el col·lectiu congregat apareixien futbolistes que ja li havien donat almenys dues voltes al seu particular comptaquilòmetres futbolístic. De fet els arquers d’aquell planter, Mora i Aizpurúa, mai havien saltat al camp per a exercitar-se de tal guisa. D’ací la reacció del preparador. “Es juga en els partits com s’entrena en cada entrenament”. I si algun component accentuava el particular llibre d’estil de Manuel Preciado de les sessions preparatòries era la intensitat. Aqueix aspecte semblava innegociable.
El tècnic d’ Astilleros tractava d’aconseguir en cadascun dels entrenaments l’escenografia real que, a posteriori, el bloc anava a trobar en les confrontacions adscrites a la competició oficial. Sobre el verd naixien problemes que calia desembolicar i automatismes que era necessari automatitzar. Per aqueixa raó les canelleres es convertien en un element comú en el paisatge de les sessions preparatòries. I consubstancial a l’adopció d’aquesta mesura va ser la cerca, per part dels jugadors, és una evidència, de la fórmula magistral per a mitigar els seus efectes. Les canelleres han patit un notable canvi en els temps més recents. Des dels materials emprats fins a la seua extensió i longitud.
Tot ha mutat radicalment. Ara es fan a mida i es personalitzen amb imatges o fotos, però fa una dècada eren més pesades i molt rígides. Anaven cordades al turmell i inclusivament s’introduïen per la part davantera del peu i comptaven amb una espècie de talonera ajustable. I no eren especialment còmodes. Així que els porters, per citar un clar exemple, es van acostumar a entrenar amb pantalons llargs. No és que seguiren una moda que va imposar en els anys huitanta N’Kono resguardant l’arc de l’Espanyol. I tampoc era per un major confort. Ni per preservar les cames de les caigudes pròpies de la seua especialitat. L’explicació era molt més mundana. Els pantalons llargs permetia trencar les normes establides pel preparador i obviar les molestes canelleres sense que hi haguera càstig. I els futbolistes? Els ardits van aplegar als jugadors de camp. Alguns es van fabricar unes mini canelleres amb l’evident finalitat de passar l’expedient, si bé la majoria va seguir els designis establits per Preciado.
