Es tracta d’una donació efectuada per Ernesto Lapiedra. QPotser el més cridaner del cartell anunciador és el seu impecable estat de conservació, malgrat que més de cinquanta anys distancien aquell present del temps actual. No hi ha vestigis del pas del calendari, malgrat la llunyania de les seues fulles. En la imatge, potser en una inopinada picada d’ullet al seu propietari, destaca poderosament la figura acrobàtica d’un arquer atallant el cuir. La xarxa de la imaginària porteria emmarca l’acció.
Lapiedra va defensar l’arc blaugrana del primer equip del Llevant en la claredat dels anys setanta. Per aqueixes dates Ernesto competia com a membre de les files de l’Atlètic Llevant en el llindar de la Tercera Divisió. En el seu full de ruta com a jugador de les categories inferiors de l’esquadra blaugrana hi ha infinitat d’experiències en el marc de Vallejo. Lapiedra ha custodiat aquest document durant les últimes dècades per a llegar-lo al llevantinisme militant del present.
Vallejo va inaugurar les seues portes a la fi de novembre de 1925 amb un duel que va creuar al Gimnàstic i a l’Atlètic Saguntí en l’univers del Campionat Regional. L’estrena va ser realment aclaparadora (6-0). Els mandataris del club degà de la ciutat de València van arrendar uns terrenys pertanyents a la Família Vallejo Morand a l’altre costat del Riu Túria per a acomodar a la representació futbolística de la institució. Va ser el principi d’una relació que es va estendre en el temps fins a finals de la dècada dels anys seixanta. En aqueix punt de la cronologia el Gimnàstic era un record inesborrable del naixement i nissaga del futbol en la capital del Túria. A l’agost de 1939 el Gimnàstic i el Llevant van unir els seus destins per a formalitzar el Llevant U.D., si bé en les dues temporades següents a la fusió l’entitat gestada va competir a l’empara de les sigles U.D.L.G. (Unió Esportiva Llevant-Gimnàstic).
Al març de 1968 el Llevant mantenia un seriós dubte existencial amb la categoria de Plata. La divisió patiria a la conclusió de l’exercici de lliga un procés de reconversió. Els dos grups que componien la Segona Divisió, des del final dels anys quaranta, quedaven reduïts a un. Aqueixa mesura, afavorida per la Real Federació Espanyola de Futbol, suposava un drama afegit per a infinitat d’institucions que perdrien el rol d’equip vinculat al segon esglaó del futbol. La restricció era severa davant el nombre d’esquadres implicades. El drama del descens planava sobre el Llevant. Álvaro va rellevar a Morera en la banqueta. Els nervis es van apoderar de la societat. Eren dies rellevants en la presa de decisions de club. La tornada d’Antonio Román a la presidència va agilitzar en gran manera el procés de construcció d’una nova instal·lació esportiva que exonerara al vell Vallejo. Els contorns de l’actual Ciutat de València començaven a esbossar-se.
Jerez i Constància establien el compte arrere de la competició. La seqüència esportiva marcava els últims dies de l’Estadi de Vallejo. El campionat de la regularitat voltava el seu desenllaç. El Llevant havia extraviat la victòria en la seua visita a Mestalla per a enfrontar-se al filial del València (2-0). Davant el Jerez no es va redimir (1-1). La història es va repetir setmanes més tard en la trobada davant el Constància. L’equip granota va calcar el marcador (1-1). En el partit immediat va degustar davant el Recreatiu a Huelva en amarg sabor de la derrota (2-0). El Llevant esvarava en la classificació general. I els descensos augmentaven per la decisió presa pels federatius. Maig tancava el torneig de la regularitat. El quinze de maig de 1968 el Llevant i el Murcia afrontaven una cita capital. Serafín, un dels herois de l’històric ascens a Primera, va fustigar les xarxes de Mut. La igualada (2-2) va deixar al Llevant a la vora de l’abisme. La derrota davant el Calvo Sotelo a Puertollano (2-0) va confirmar els mals auguris. La victòria davant el Tenerife (1-0) en el comiat de Vallejo va ser tan trist com testimonial.