Va sonar el xiulet final del partit davant el Deportivo de La Coruña i Vall abans de deixar-se guiar per l’eufòria va agafar com un ressort la pilota entre els seus braços per a embolicar-la al costat del seu pit. Literal.
Vall va protegir el cuir de les escomeses dels aficionats blaugranes que enfervorits van saltar a la gespa del vell camp de Vallejo per a celebrar l’històric ascens conquistat pel Llevant a Primera Divisió. L’atacant, un dels emblemes de l’equip que va assaltar els murs de la màxima categoria del futbol espanyol per primera vegada en la història granota, era conscient que entre les seues mans reposava un icònic tresor. I estava disposat a defensar aquella cobejada peça amb la seua vida si fora necessari.
Van ser moments de tumult i d’un rebombori desmesurat amb la graderia enfervorida davant el significat que tancava una victòria capaç d’aconseguir l’eternitat. Hi havia motius justificats per a semblants mostres d’alegria. Vall va ser hissat al firmament del feu del carrer d’Alboraia pels seguidors llevantinistes en senyal inequívoc de goig.
Vall, com la resta dels seus companys, va passejar pel cel del rectangle de joc a coll dels seguidors granotes. El batec de l’enfrontament de promoció d’ascens no s’havia extingit encara. En aquell camí emprés el jugador va ser despullat de la seua samarreta. No obstant això, va mantindre la pilota amb tenacitat i amb fermesa. La lluita, a vegades, va ser titànica com el propi protagonista sempre va ratificar, esbossant un ampli somriure, quan se li qüestionava per aquest episodi tan emocionant des d’una perspectiva personal i grupal.
“Jo vaig ser el mestretites de torn que va guardar la pilota”, va precisar en el documental ‘El Dia que el Gat pujà a la palmera’ emés per RTVV. Hi ha testimonis d’aquella inoblidable aventura. El material fotogràfic que custodia l’Àrea de Patrimoni del Llevant U.D. dissipa qualsevol indici de dubte.
La imatge de Vall festejant l’heroïcitat aconseguida sobre el verd, mentre protegia la pilota de les mirades entre furtives i apassionants dels seguidors blaugranes que li envoltaven, era real. No va ser un ensomni del veloç davanter en un instant de màxim deliri. Tot va succeir com ell va relatar en infinitat d’ocasions.
En les fotos conservades ja no hi ha rastre de la samarreta amb la qual va saltar a la pastura, si bé empresona la pilota entre els seus braços com un bé preuat per a elevar-lo fins a l’altura del seu cap amb la finalitat de previndre qualsevol descuit. “Ací no arriba ningú. La pilota és meua”, semblava dir.
Entre Vall i aquella pilota va germinar una estreta relació que el temps va prolongar. Potser era com un enamorament sobtat que va provocar una immediata seducció. Va haver-hi amor a primera vista. Vall va capitalitzar l’atenció en un partit memorable. Va desencadenar l’acció del penal transformat per Serafín. Va enutjar als defensors amb la pilota pegada al seu peu. Més tard va acariciar l’esfèric per a anotar el gol del triomf definitiu (2-1) després de connectar amb Wanderley. Va ser en el segon acte de la cita amb el xoc albirant la seua fi. La diana va esquinçar la igualada que sancionava el marcador després de la diana de Montalvo. El Llevant albirava pels confins l’horitzó de la Primera Divisió després de diverses temptatives de final frustrant.
Durant molts anys el cuir va reposar en el seu domicili particular com a testimoni d’excepció d’una jornada de profunda emoció per a la totalitat dels estaments levantinistes. Cada vegada que ho mirava fixament tornava a la seua memòria un dels episodis més excitants de la seua carrera professional.
Potser Vall era un visionari o potser era un idealista. Possiblement la decisió de conservar aquella pilota redona estiguera adoptada molt abans de la conclusió d’una confrontació superlativa davant l’esquadra gallega. En el tram definitiu del partit Vall reclamava als seus companys amb determinació la pilota per a abraçar el córner en un intent desesperat per deixar en suspens el temps fins a aconseguir l’anhelat minut noranta. Més tard va custodiar una relíquia que forma part dels records més extraordinaris de la història del Llevant.
Aquell no va ser una pilota qualsevol. Imprés en la part frontal es pot llegir la marca NITRAM i una llegenda que diu; “Per a equips de Primera”. Aquella vesprada el Llevant es va projectar cap a una dimensió que desconeixia. La Primera Divisió sorgia resplendent. La marca NITRAM evoca el nom de Mariano Martín, mític davanter del F.C. Barcelona en la dècada dels anys quaranta. NITRAM és la inversió del cognom Martín. Mariano Martín va muntar un negoci de roba i material esportiu a la Ciutat Comtal. Aquelles pilotes evoquen la història d’un futbol espanyol que es perd en l’espessor del temps.
Potser només Vall va pensar en el dia de demà i en el pes de la història. Potser únicament ell va imaginar aquella pilota com a emblema d’una vesprada commovedora resistint al pas de les fulles del calendari.
Potser no era conscient del significat d’aquesta maniobra. O potser sí que fora conscient de cadascun dels seus moviments.
És inqüestionable que va obrar aquella vesprada de juny de 1963 amb una innegable visió de futur. El seu sentit de la responsabilitat va ser majúscul per a llegar a les generacions *granotas un autèntic fetitxe.
En la seua ment sempre va estar molt present l’entitat. De fet, sempre va ser partidari de compartir amb la institució i el llevantinisme militant la pilota de l’ascens. Vall sempre es va sentir molt prop del Llevant. Va ser una entitat que va calar en el seu cor. L’anhelada donació s’ha consumat en el present. La família Vall-Barreda ha decidit cedir la pilota al Llevant i unes botes que va calçar durant la seua estada en les files de la institució granota.
Seixanta anys després tot ha canviat. Vallejo és un escenari que evoca un passat que ja no tornarà. Per fortuna l’univers de la Primera Divisió no sorgeix als ulls del Llevant com un desafiament quimèric i Vall, per desgràcia, no està entre nosaltres des de l’estiu de 2018. No obstant això, la seua memòria sempre serà eterna com la pilota de l’ascens del 63 i les seues botes.
