“Sang, suor i llàgrimes”, va relatar Llevant El Mercantil Valencià. Les Províncies va optar per tornar al passat. “A la manera antiga” va titular per a rememorar un marcador que semblava tret d’un altre temps molt més allunyat. La veritat és que aquell partit entre el Llevant i el Ceuta va ser més que una simple confrontació en l’oceà d’una vasta competició conformada per trenta-huit batalles. Va ser el partit per excel·lència per la seua notable transcendència. L’acta permet recrear un duel vertiginós en el seu desenvolupament (5-4). El primer i segon classificat cara a cara. Del Ceuta s’accentuava principalment la seua consistència defensiva. Tres gols en vint-i-un partits. Manolo era el porter més buscat per aquelles jornades. Havia encaixat un solitari gol en la seqüència de partits i havia cuirassat la seua porteria durant 1223 minuts.
Ningú va ser capaç de batre al meta canari durant aqueix cicle de rècord. La resta de les dianes encaixades, dues, es comptabilitzaven al meta suplent en la seua única actuació de lliga. El Llevant no havia perdut en el Ciutat. Comptava amb tants triomfs com partits disputats com a local. El seu expedient era immaculat. Defensava el ceptre de la Lliga. En aquells temps únicament el líder de cadascun dels grups materialitzava la seua conversió en equip de Segona Divisió. La trobada va esquinçar els paràmetres que semblaven establits en virtut dels condicionants. Latorre, Blesa i López es van acarnissar amb el seu oponent en tot just vint minuts.
Els pupils de Roberto Álvarez semblaven desactivar els circuits de l’esquadra andalusa després d’anotar dues dianes més abans de la conclusió del primer capítol d’un duel sideral davant els crits de les més de dotze mil ànimes que poblaven les graderies del coliseu blaugrana. Latorre va semblar picar el cor de Ceuta amb el cinqué gol de la vesprada, però la reacció del Ceuta en la represa va ser estel·lar i immediata. Ningú esperava una resposta tan rebel d’un grup que va tractar de revertir el marcador, malgrat la complexitat de l’empresa.
Els grans jugadors es mesuren en aqueixa mena de moments. I la situació del Ceuta en la taula no era anecdòtica. Ocenda va retallar les distàncies res més començar el dia la segona part. Ito entre els minuts 77 i 78 va sembrar el germen del dubte. En el punt contrari del camp els ulls de Manolo brillaven d’excitació i les cames dels jugadors locals tremolaven. Museros, meta del Llevant, adquiria la seua quota de protagonisme. Corbalán va fregar el sisé. I un centre d’ Antela es va passejar per la rodalia de l’arc granota sense adquirir rematador. El firmament va semblar esvair-se sobre el feu d’ Orriols. La victòria no es va esfumar en un d’aqueixos partits que marquen tendència i que superen l’oblit que marca el pas del temps.