L’any 1952, el Llevant U.D. es va veure immers en una sèrie de turbulències no desitjades, provocades per la figura d’arrendatari i no de titular de les possessions relacionades amb el Camp d’Esports de Vallejo.
En els mesos estivals d’aquest mateix any, Don Antonio Lledó Sanchez actuava en nom dels interessos de Donya Ana Martínez de Vallejo i Morand, així com de Donya María Manglano Cucaló de Montull, hereues de les propietats situades entre el Convent de Sant Cristòfor i la Parròquia del Carmen. En l’acte 215 de l’any en curs, el representant legal dels Martínez de Vallejo i Manglano, sol·licitava formalment el desnonament de l’entitat levantinista per circumstàncies adscrites a la falta del pagaments.
A manera de prova, la part demandant va decidir oferir el Pla Parcial nº10 d’alineacions urbanes en les quals queda patent l’extensió ocupada pel Camp d’Esports de Vallejo, del qual fa ús i gaudi el Llevant U.D. Aquest plànol-croquis, mostra en color blau la zona compresa pel Camp de Vallejo, mentre que en color roig s’assenyalen les alineacions de la trama urbana que afecten el propi recinte esportiu.
En les certificacions de l’arquitecte Municipal d’Urbanisme sobre la validesa de les alineacions mostrades en el plànol de secció nº10, s’especifica que la superfície total ocupada per la zona esportiva és de 28.926 metres quadrats, dels quals, són espais aptes per a edificar 20.846 metres quadrats, mentre que els 8.082 metres quadrats restants corresponen a vies públiques. Aquesta mateixa idea es ratifica el 17 de novembre del mateix any, moment en el qual l’arquitecte major assegura que és plànol-croquis, que és aprovat el 18 de desembre de 1946, així com els plans de la zona de l’eixample, demostren que la poma ocupada pel Camp d’Esports de Vallejo, així com altres zones de terrenys, estan destinats a ser zona edificable. El Llevant U.D. es va veure embolicat en dues dificultats diferents que afectaven de la mateixa forma al club: el desallotjament de Vallejo. El primer dels problemes ja citats, són els interessos privats de la família Martínez de Vallejo i Manglano, produït per la falta d’impagaments heretats fins hui; el segon d’ells, correspon a un interés notori per part del consistori a reorganitzar la trama urbana, amb la finalitat d’urbanitzar i edificar en els solars de Vallejo, a risc de córrer en un gran perjudici per a les arques de l’ajuntament en cas de no dur-se a terme.
Antonio Román, president de l’entitat encara situada en Vallejo, va haver de determinar una estratègia clara amb la finalitat de cancel·lar aqueixa marxa que podia significar la desaparició total del club. La maniobra traçada pel mandatari es va basar en dues accions amb una certa continuïtat: la primera d’elles va ser revocar l’ordre de desnonament, amb la finalitat de trobar una possible solució; la segona, l’adquisició en propietat de l’espai de Vallejo, per una quantitat pròxima als sis milions de pessetes.