Les primeres referències sobre la Copa Espanya Lliure daten de la primavera de 1937. El conflicte bèl·lic va alterar l’evolució de les competicions ja institucionalitzades. Durant el mes de maig de 1937 es planteja prolongar la seqüència cronològica de la competició amb la concreció d’un nou torneig, parangonat al Campionat d’Espanya, que formara part del relat comprés pel Campionat Superregional i La Lliga del Mediterrani. El desafiament de l’Espanya lleial a la República va ser mantindre la seqüència competitiva dels anys anteriors.
Rodríguez Tortajada, president del València, va ser l’inductor d’un projecte que comptava amb el beneplàcit de Ricardo Cabot i de la Federació Nacional. “Cabot està interessat en què la competició se celebre i a aquest efecte pensa donar-li un caràcter oficial que poguera substituir a la famosa i tradicional Copa d’Espanya” Va assegurar Rodríguez Tortajada en el Mundo Deportivo.
El President de la República va fer l’ullet a la seua oficialitat en oferir el trofeu que distingia al vencedor. No obstant això, va caldre sortejar diferents condicionants. La composició del torneig va ser el principal problema davant el grau de dificultat. Es plantejava reunir els dos clubs més ben classificats en el Campionat Regional valencià i català. No era possible. El Barcelona havia marxat a Mèxic i l’Hèrcules, subcampió valencià, va renunciar per la impossibilitat de prendre part en cap competició. La seua situació interna era complexa.
El Girona substituiria al Barcelona i el Llevant a l’Hèrcules. Al costat de l’Espanyol i València compondrien la nòmina d’entitats que lluitarien en un format inusual.
El Mercantil, El Mundo Deportivo, La Vanguardia van oferir pinzellades sobre el format. Els quatre equips quedarien aparellats en una lliga regular a manera de fase inicial. El primer i segon classificat afrontarien la Final en territori neutral. No obstant això, el Llevant va refusar a involucrar-se en el projecte, encara que finalment ho va fer en conveniència amb el Gimnàstic. Part dels jugadors que van afrontar els partits marcats procedien de les files del degà.
Els enfrontaments com a local van tindre al feu de Vallejo com a escenari. La superioritat de l’esquadra marina va ser una característica indiscutible des de pràcticament el naixement del torneig. La igualada davant el Girona en el coliseu del carrer d’Alboraia va ser un mer accident. Les victòries davant el València a Mestalla i davant el poderós Espanyol com a amo van dignificar la seua ascendència en la taula. El segon tram va seguir unes coordenades parelles.
L’empat a Girona es va correspondre amb un nou triomf davant la representació de Mestalla que va garantir la seua condició de finalista. La derrota en *Sarrià davant l’Espanyol va ser una anècdota. La trobada que culminava la gesta desafiava les forces de el València i Llevant en terres catalanes. Sarrià va ser l’espai triat per al match definitiu. La confrontació estava pautada per a el diumenge 18 de juliol. Era un dia replet de simbolisme. Un gol de Nieto va resoldre la contesa per a les hosts llevantines (1-0). La Copa Espanya Lliure era propietat del Llevant F.C.