Mariano Cuenca lluïa el número set en el revers de la samarreta del Llevant que defensava amb cremor en els anys finals de la dècada dels cinquanta. Mariano Cuenca no corria la banda del feu de Vallejo. Tampoc es calçava les botes de tacs en cadascun dels compromisos que disputava. Ni tractava de baixar l’esfèric al sòl per a domesticar-lo. Cuenca utilitzava les mans per a expressar-se sobre la superfície del terreny de joc. I no era porter. Era jugador d’handbol.
Aquesta disciplina formava part de l’imaginari de l’entitat blaugrana. Era una de les seccions que conferien singularitat a la societat granota en la franja intermèdia del segle passat. Cuenca ha custodiat des de llavors una samarreta que simbolitza el passat d’un club amb vocació multidisciplinària. “Teníem un abonament que ens acreditava com a jugadors a l’entitat del Llevant. Amb aqueixa anàvem a Vallejo a veure a l’equip de futbol. Formàvem part del Llevant”, recorda amb un somriure en els llavis i amb un àpex poc dissimulat d’orgull mentre no perd de vista la samarreta que durant tantes jornades va protegir amb passió.
“Li falta l’escut, però això té una història”, relata amb nostàlgia. I prossegueix després de fer una xicoteta pausa. “La samarreta tenia un velcro que permetia posar i llevar l’escut quan l’havies de llavar”. Es tracta d’una relíquia que pretén compartir amb la totalitat dels estaments afins al llevantinisme. “Quan hi haja un museu físic la donaré. Aqueix és el seu lloc”. De moment forma part del catàleg d’aquesta versió virtual. És una de les peces més rellevants pel pòsit que imprimeix el pas del temps.
L’handbol va associar el seu deixant a la del Llevant durant la dècada dels anys quaranta. Paco Berenguer, president de l’entitat, va ratificar aquesta vinculació. Miguel Zabala, una institució de l’handbol espanyol posterior com a entrenador, àrbitre o president de la Federació, va actuar de nexe d’unió. En aqueixa època l’handbol exercia teloner dels partits de futbol del primer equip sobre el verd de Vallejo. Aquell handbol distava una enormitat del disputat en dates actuals. S’enfrontaven dos equips d’onze jugadors sobre un camp de futbol que s’adequava a les necessitats d’aquesta pràctica.
Cada partit constava de dues parts de mitja hora amb un interludi de deu minuts. Els canvis eren continuats i il·limitats. Imperava un sistema emparentat amb el futbol que accentuava la interpretació més ofensiva del joc; un porter, tres defensors, dos mitjans i cinc atacants, encara que els jugadors més cotitzats eren els que ocupaven la medul·lar. Almenys eren els que més força tenien per a interconnectar les línies. Durant la dècada dels cinquanta va coexistir l’handbol onze i la versió amb set jugadors que començava a arraconar a la primera modalitat, encara que mai es van solapar les dues competicions perquè intervenien els mateixos jugadors en les dues esmentades varietats.