La samarreta blaugrana amb el dorsal 20, que testifica l’estada de Rigano en la societat del barri d’Orriols, condensa la narració del primer hat-trick de la història granota en el marc de la selecta Primera Divisió. Els fets remunten a la temporada 2007-2008. No va ser una campanya de fàcil digestió per als estaments que conformen el llevantinisme. Els fronts s’amuntegaven fins a multiplicar-se per a aniquilar la consciència dels seguidors afins al club del Ciutat de València. Tot va ocórrer amb celeritat com sol esdevindre en situacions tan fortuïtes com inesperades. Sense previ avís, i si més no podia presagiar-se, es va manifestar la fúria anotadora de Rigano.
Va ser en un xoc de la competició de lliga en l’elit davant l’Almeria en els marges del coliseu valencià en un partit adscrit a la jornada onzena. En tot just trenta minuts el duel semblava clausurat. En aqueix espai de temps Rigano va fustigar les xarxes contràries. Ho va fer amb profusió adquirint en propietat la condició de primer futbolista alineat en el bàndol granota capaç d’anotar tres dianes en el marc de la màxima divisió. L’ariet italià va semblar joguinejar amb els números després de golejar en els minuts un, quinze i trenta-quatre. Va ser una golejada en progressió aritmètica. El seu repertori va ser polièdric. La cama dreta va exercir de nexe d’unió. Aquell cos de manera trapezoidal va permetre descobrir una faceta diferent i poc exhibida del punta.
En un exercici aspre i alambinat, l’atacant italià va ratificar els llaços amb el triomf en el feu del Ciutat. Va ser la primera victòria blaugrana del curs com a amo amb la Lliga avançant. Novembre despertava. Era la sisena trobada com a local. De Biasi havia rellevat de les seues funcions a Abel Resino com a conductor del bloc levantinista. L’aventura del tècnic italià al capdavant de l’esquadra blaugrana conclouria abans de la finalització de la temporada. Rigano no va tornar a degustar el gol com a jugador del Llevant. El seu expedient va quedar encallat en quatre gols. En aqueix instant de la cronologia el seu trajecte en Orriols voltava el seu ocàs, malgrat que restaven infinitat de mesos per al tancament del campionat. Aquell nadal van ser devastador.
L’atacant va emprendre el camí de retorn al país transalpí previ compromís amb el Siena. No va ser l’única fugida amb l’exercici en plena ruta. Part de la resta de la legió italiana, integrada per Storari i Cirillo, va seguir el mateix camí per a convergir en el Calci com a futbolistes de la Reggiana i Càller. Únicament Tommassi va romandre en un rar absolut de fidelitat. La samarreta amb les barres blaves i granes no es va perdre als llimbs de l’oblit. Al final de la confrontació va caure a les mans de Moisés. I des d’aqueixa data l’actual utiller del primer equip exerceix de custodi d’una peça que amaga una xicoteta història.