El diumenge 21 de setembre de 1924 el Gimnàstic es va tirar al carrer per a conquistar l’imaginari dels seus seguidors i dels aficionats vinculats a la pràctica de la disciplina del futbol. Literal. Eren jornades d’efervescència i de festejos per a una entitat que va celebrar amb pompa i amb emoció el seu quinzé aniversari de vida. L’ambiciós programa incloïa una missa a l’església dels Pares Dominics en sessió matinal per l’eterna memòria dels socis i equipiers morts. No obstant això, el focus de l’acció va tindre com a escenari el Stadium.
En la instal·lació, situada en el llit del Riu Túria, enfront de l’actual Museu Sant Pius V, va tindre lloc la benedicció d’una artística bandera confeccionada per a l’ocasió i del camp (No confondre amb la que il·lustra aquesta fita). Més tard els futbolistes del Gimnàstic van reptar al Cervantes de Castelló. Va haver-hi espai per a la mística amb l’aparició sobre la pastura, durant els quinze minuts inicials del duel, dels històrics components del primitiu Gimnàstic que va il·luminar per a la vida en 1909. Amador Sanchis va tornar a lligar-se les botes per a guerrejar després de la pilota com anteriorment havia realitzat conceptualment per a envernissar el projecte que conformava el Gimnàstic.
Cal tornar en el temps a setembre de 1909 en el marc d’una ciutat que tractava d’expressar-se a través de l’Exposició Regional. Va haver-hi un concurs futbolístic en aqueix certamen i la seua experiència va resultar quantificable en l’evolució d’aquesta disciplina. El Gimnàstic en la seua epifania aniria en estreta associació al Patronat de la Joventut Obrera. La tradició relaciona al Pare Basté, director de l’Obra Social del Patronat de la Joventut Obrera, pertanyent a l’orde jesuïta, a Amador Sanchis, professor de dibuix del centre, i a Amador Sanchis, fill d’aquest docent. Futur advocat i periodista de Diari de València, púlpit des del qual signaria les seues evangelitzadores cròniques esportives, Amador Sanchis es convertiria en el primer president del Gimnàstic.
La societat creada a la calor dels Jesuïtes harmonitza amb els caràcters del relat del futbol contemporani. La majoria dels seus jugadors eren estudiants que conjuguen el seu amor per la disciplina amb els càrrecs directius. Gaudia del futbol i dirigien l’entitat. El Pare Basté va obrar amb celeritat per a alçar un terreny de joc en les instal·lacions que la Junta del Patronat de la Joventut Obrera havia comprat en 1885 en el Barri de Tendetes en Campanar. Era un reclam suggestiu. La memòria recull un partit entre el Gimnàstic-Patronat davant l’Sporting, datat el 6 d’octubre de 1909 (3-0). Calvo, Amador Sanchis, Belda, Furió, Alcanyís, Figueroa, Vivó, Casamayor, Bordanova, Balbastre i Palomero van formar l’onze gimnastiquista.
El Gimnàstic va ser associat a aquesta congregació en el seu naixement. Més tard es va emancipar de la tutela del Patronat adquirint el rol de societat independent. No obstant això, les connexions sempre serien perceptibles. El Gimnàstic va abandonar el Camp de la Petxina, si bé les categories menors de l’entitat continuarien gaudint d’aquesta instal·lació. La institució, que lluïa els colors blaugranes en la seua samarreta característica, va participar de l’activació del futbol en la segona meitat dels anys deu. El seu deixant mai va declinar des del seu naixement.
Al setembre de 1924, instal·lat en el Stadium Valencià, després del seu pas anterior pel Camp de la Soledat, era un club amb una dimensió inqüestionable en l’univers del futbol valencià de la tercera dècada del segle XX, si bé defensava un futbol que estava mutant. Era un dels seus referents i, en aqueix moment de la cronologia, les confrontacions amb el València F.C. resulten èpiques. Amb vocació poliesportiva, com confirmen les seccions d’Atletisme i Ciclisme, defensa el blasó que li ungeix amb la condició de degà de la ciutat en virtut del seu naixement. El seu rastre era perceptible en el Campionat Regional. Els assoliments i els títols realçaven el seu currículum.