La temporada 1972-73 es presentava amb gran entusiasme tant en la plantilla com en l’afició llevantinista. Comptant amb un espai esportiu pràcticament nou, com ho era el Nou Estadi i amb la il·lusionant volta d’Antonio Calpe, Juncosa va saber dirigir una esplèndida i compensada plantilla que va saber respondre a les exigències d’un entrenador amb llarga trajectòria en el banc.
La primera meitat de la temporada va fer pensar en un possible ascens, ja que d’un total de 19 partits disputats, l’equip blaugrana va véncer en catorze ocasions. D’aquesta manera, va aconseguir situar-se líder en solitari, per la qual cosa les expectatives ja superaven a una realitat fins i tot no certificada matemàticament.
La segona volta de la temporada va ser una mica més irregular, ja que l’equip va concedir un total de 5 empats i 4 derrotes. D’igual manera, els bons resultats obtinguts en la primera volta van donar rèdit suficient perquè l’equip no solament aconseguira ascendir, sinó que acabara com a campió del Grup III de 3a Divisió.
D’aquesta manera, es consagrava una fita transcendental per al llevantinisme: s’aconseguia el primer ascens en un marc incomparable, com ho és el Ciutat de València.
