El trofeu resisteix al pas del temps com si tractara de rememorar un altre futbol i un altre Llevant distanciat de l’actual. En el frontis resa: Federació Valenciana de Futbol. Campionat Regional 1a Categoria. Temporada 1943-1944. La llegenda fixada resulta il·lustrativa. El Llevant va jerarquitzar la competició. Els seus números van ser aclaparadors. El seu domini va ser inqüestionable de principi a final. No va haver-hi incertesa.
L’equip que va exercitar Redó es va coronar per a albirar als seus rivals des dels més alt de la classificació. En catorze confrontacions va extraure nou victòries, quatre igualades i va ser sotmés en una única ocasió. Va tancar el trajecte de lliga amb la suma de vint-i-dos punts i quaranta-tres gols. El Carcaixent va seguir els seus passos des de la distància amb dèsset. No obstant això, caldria puntualitzar el sentit d’aquella competició amb un accentuat sabor valencià en virtut dels rivals reunits: Carcaixent, Olímpic de Xàtiva, Acero, Nules, Sueca, Ontinyent i Torrent.
Cal tornar a l’estiu de 1943. El Comité directiu de la Federació Espanyola de Futbol va rescatar el format de la Tercera Divisió. Aqueixa categoria no va existir en el curs anterior. Per davall de la Segona Divisió sorgia la 1a categoria Regional. Segons els acords estipulats per a l’exercici 1943-1944 quedava organitzada una Tercera Divisió integrada per huit grups. El Llevant formava part del grup V al costat de la representació aragonesa i Acero, Carcaixent, Sueca i Olimpic de Xàtiva. Va ser l’origen d’una protesta crespada per part dels mandataris granotes.
El criteri presentat era estrictament econòmic en funció de la llunyania dels desplaçaments en els partits davant les esquadres aragoneses. El Llevant havia de visitar Terol, Saragossa i Osca. La queixa estava emparada en la legalitat de les disposicions establides. Els clubs podien verbalitzar els seus raonaments en els terminis estipulats per l’organisme rector del futbol. El Llevant va fer ús d’aquesta potestat per a elevar una petició de canvi a Madrid.
No obstant això, els seus moviments van ser anteriors als pactes aconseguits per la Federació. “Amb anterioritat, en 21 de juliol, elevem una raonada súplica abans de conéixer la composició de la Tercera Divisió, fent constar els mèrits esportius, els sacrificis i adversitats del club i els perjudicis que se’ns podria irrogar. Demanem que es tinguera present en formar la Segona Divisió, a aquells Clubs que s’havien guanyat el dret a la Lliga de 24 Clubs. O bé formar la Tercera amb 24 Clubs i tres grups de huit”, va ressaltar un directiu levantinista en el Diari Deportes el 30 de juliol de 1943.
“L’Espanyola amb el seu superior criteri ha decidit una altra cosa i nosaltres acatem sempre aquestes disposicions, però la integració del nostre grup unit a equips aragonesos és poc interessant en l’aspecte esportiu i econòmic”, va esgrimir. Els precs van ser escoltats i la Federació Espanyola es va inclinar per constituir dos subgrups que reunirien els representants de la regió aragonesa i valenciana sense xocar entre ells. D’ací previsiblement el front que identifica la Copa, Campionat 1a Categoria, i la seua adscripció a la Federació Valenciana.
Els vencedors de cada subgrup dirimirien una eliminatòria per a ungir al campió del Grup V. El Llevant va disputar el ceptre davant l’Atlètic Zaragoza en una confrontació dual que va nàixer el 30 de gener de 1944 en la capital aragonesa. En el camp de Torrero va adquirir avantatge després del gol de Pastor. El 13 de febrer en Vallejo va reduir a cendres al seu oponent (4-0) amb dianes de Ricart, Pastor, Segarra i Mamblona.
El triomf va traslladar al col·lectiu granota a la Fase Final d’Ascens a Segona Divisió al costat de l’Elx, Màlaga i Mallorca. El Llevant no va aconseguir l’èxit per aquesta via d’accés. No obstant això, al col·lectiu custodiava una última bala que li va portar fins al Metropolità amb el Baracaldo com a oponent. El triomf basc va allunyar a equip *blaugrana de l’anhelat ascens.