Hi ha objectes que amaguen històries i també hi ha objectes que murmuren històries que, encara que distanciades, adquireixen lluentor en evocar-les. Quants records caben en aquesta pilota? És possible que infinitat. Si s’aguditza la mirada és possible rastrejar la signatura dels heroics jugadors blaugranes que van desafiar al destí i als fats per a incrustar-se en la màxima categoria del futbol espanyol allà per l’inici de la dècada dels fabulosos anys seixanta. Aquesta pilota exemplifica el llegendari ascens del Llevant a l’Olimp dels Déus del futbol al juny de 1963.. És un tros de la història de la societat llevantinsta que reprén l’efervescència d’aquelles jornades d’emocions superlatives després de la donació efectuada per Fernando Aguiló.
L’esfèric torna al punt d’origen. Aquest llevantinista de cor i de sentiment granota, establit a Barcelona, va custodiar una petjada de la memòria de l’entitat blaugrana. Durant dècades l’esfèric va reposar en el seu domicili com un testimoni mut d’una gesta recordada. Aguiló va viure l’epopeia que va significar l’accés a Primera Divisió en el transcurs de l’exercici 1962-1963 des d’una posició d’una certa preponderància. Ell mateix es llisca pel túnel del temps per a posar veu a la seua memòria. “El meu pare, que també es deia Fernando Aguiló, formava part de la directiva que presidia Eduardo Clerigues en la temporada de l’ascens. Imagina’t com ho vivim tot”. La pilota va ser una commemoració per l’èxit aconseguit. “Va ser un regal del meu pare després d’eliminar a l’Esportiu de La Corunya en la promoció d’ascens”.
Aquell partit forma part de l’imaginari dels aficionats més veterans del Llevant. “Jo he viscut els cinc ascensos del Llevant a la màxima categoria”, compta amb un àpex d’orgull evocant les fites més llorejades de la institució del Ciutat de València. Els noms dels titans que van batre a l’Esportiu de La Corunya en els enfrontaments decisius reprenen la seua esplendor per a encimbellar una proesa que els més joves poden redescobrir. Wanderley, Camarasa, Serafín, Currucale, Quique, Castelló… tornen a la primera línia de foc. En realitat, el seu ressò mai es va apagar. Les seues rúbriques, escampades pel cuir, són el testimoni d’una empresa perseguida per la societat des de temps immemorials.
Entre els dies finals de maig i el naixement de juny de 1963 el Llevant va afrontar la tercera promoció d’ascens a Primera Divisió de la seua història. Era una espècie d’anatema que el bloc conduït per Quique i Balaguer va retallar. L’eliminatòria va emergir en terres gallegues. L’esquadra granota va sotmetre al feu de Riazor (1-2) amb gols de Domínguez i Wanderley. Uns dies més tard en Vallejo Serafín i Valls van ratificar els llaços amb la victòria per a celebrar un ascens mític. “Crec que aquesta pilota ha d’estar en el Museu del club. És el seu lloc”, precisa Fernando Aguiló.