El diumenge que Cícero Ramalho va marxar del Ciutat de València al crit de torero, torero!

I Ramalho va abandonar el hui Ciutat de València al crit de torero, torero! després de capitalitzar l’acció del gol en el partit entre el Llevant i Real Murcia. L’enfrontament estava marcat des de molt abans del seu naixement fixat per al diumenge 20 de maig de 1990 a partir de les 18.00 hores. Una setmana abans la derrota del Llevant davant l’Esportiu de La Corunya en el feu de Riazor (1-0), en les raneres de la cita, va dimensionar el contingut de la trobada davant l’esquadra murciana. La competició de lliga en la categoria de Plata voltava el seu ocàs i per a les hosts de Pepe Martínez no hi havia major redempció que solucionar el xoc front el Real Murcia amb la consecució de la victòria. En realitat, les cartes estaven descobertes. Els condicionants exigien una resposta contundent per part del col·lectiu granota en el penúltim partit del campionat de la regularitat. La victòria alliberava un grup acostumat a navegar per la zona més pantanosa de la classificació. Des d’aqueix prisma el partit davant el Múrcia podia marcar el principi i el final, encara que, a vegades, el final és el principi d’una nova història.

“El partit de la salvació”, va titular Llevant El Mercantil València en la jornada del 20 de maig de 1990. Hi ha missatges que resulten inequívocs per la seua transcendència i la seua diafanitat. Aquella setmana va anar avançant amb la incertesa que generava l’estat físic de Ramalho. El davanter va desaparéixer de les alineacions coincidint amb l’ enfrontament materialitzat davant el Sabadell en el coliseu d’ Orriols pertanyent a la jornada trenta-tresena de la Lliga. Una lesió en el tendó de la seua cama va deixar en guaret el seu currículum amb la samarreta blaugrana just quan el Llevant més necessitava el concurs de l’epítom del gol en la seua lluita per perpetuar el seu deixant a l’ecosistema de la Segona Divisió A. I semblava indubtable que l’atacant carioca comptava amb una motivació extra per a afrontar l’ enfrontament davant l’entitat pimentonera.

Aquell partit es presentava a l’interior de la seua ment des de la seua conversió en futbolista granota procedent de les files de la societat murciana. El transvasament cap a terres valencianes s’havia produït amb l’exercici 1989-1990 ja en marxa. La confrontació estava etiquetada en el més profund de la seua ment. Hi havia aires de vendetta. Això es sabia en Orriols i als voltants de la Condomina per més que l’ariet apel·lara pel rigor i la moderació en les seues manifestacions. “La meua situació ja la tinc molt clara i també el que va passar amb el Múrcia. Per a mi es tracta d’un partit més, en el qual l’única cosa important és aconseguir els punts. La meua vida esportiva és ací, amb el Llevant, i no he de demostrar a uns altres el que no soc”, va remarcar en la jornada prèvia a l’envit en Llevant El Mercantil Valencià. Aquell dissabte 19 de maig Pepe Martínez, a la conclusió del darrer entrenament setmanal, va incloure el seu nom entre els triats per a l’infernal combat davant el Real Murcia. Cícero Ramalho tornava a les trinxeres en l’instant més oportú.

Diuen que les millors històries són les que un recrea en el més profund de la seua ment. Més de trenta anys després desconeixem com va viure Cícero semblant confrontació. No sabem que pensaments van assaltar el seu cervell en els dies anteriors. No sabem com va imaginar aquell xoc i si va fantasiar amb el gol. Si que coneixem amb exactitud tot allò que va succeir a l’interior del verd. I la figura del golejador brasiler va ser de colossals dimensions. “Objectiu complit, amb la venjança de don Cícero”, va escriure el mític Joaquín *Ballesta en la seua crònica signada per a Las Provincias el dimarts 22 de maig. La veritat és que Ramalho va ser l’alfa i omega d’aquella confrontació. Els gols del triomf blaugrana van comptar amb el seu epígraf. L’atacant va evidenciar la seua condició de killer de l’àrea per a deixar el seu rastre en un partit capital (2-0). Es va anticipar a la defensa grana per a rematar de cap un centre d’Abad i va afusellar sense contemplacions al meta Melgar en una pilota que no tenia amo en els voltants del gol.

“El protagonista del partit va ser el brasiler Ramalho. La reaparició amb el Llevant, després de tres jornades absent, no va poder culminar-la de millor manera que anotant davant el seu ex equip els dos gols que significaven la permanència en la categoria”, va relatar J.V. Andreu per a Levante El Mercantil Valenciano. En realitat, res de l’esdevingut sobre la pastura de l’actual Ciutat era nou. Els gols de Ramalho tornaven a ser determinants per a dirimir la sort definitiva de la institució levantinista en l’àmbit de la categoria de Plata. La seua actuació va ser un paradigma de tot l’ocorregut. Va ser una tendència generalitzada des que s’enfundara l’elàstica granota cap a finals del mes de novembre de 1989. Hi havia una fidedigna relació entre les seues dianes i els triomfs aconseguits pel Llevant. Els seus gols van ser tan preuats com proteics per a la salut de l’escuderia granota. Potser per aqueixa raó els aficionats blaugranes es van arremolinar entorn de Cícero per a alçar-ho sobre el cel de València i acomiadar-lo al crit de torero, torero! quan abandonava les instal·lacions d’ Orriols amb el partit ja finalitzat.