Ettien, un portent físic que va enlluernar en el Llevant UD del nou mil·lenni

En el món del futbol hi ha partits memorables que, moltes vegades, marquen la carrera d’un futbolista. Actuacions a les quals sempre torna la memòria de l’aficionat quan recorda a aqueixos esportistes d’elit. Félix Ettien és un exemple perfecte. L’extraordinari enfrontament que va jugar el 3 de setembre de 2000 en el triomf per 4 a 1 del Llevant UD enfront de l’Atlètic de Madrid de Jesús Gil (aquell cèlebre president matalafera) li va fer passar a la història del club d’ Orriols. I això que no va marcar en aquella mítica golejada, la qual cosa magnifica més la seua gesta.

Félix Dja Ettien Yohou va nàixer en Abidjan (Costa d’Ivori) i la seua arribada a l’equip blaugrana va estar marcada per l’atzar. La secretaria tècnica granota estava seguint en el Mundial Sub 20 de 1997 els passos del futbolista ivorià Idrissa Keita. I encara que aquesta primera opció també va ser del grat dels observadors llevantins qui va despertar tant o més interés va ser un altre jugador d’aquella selecció africana. Es deia Félix Ettien, jugava de davanter i el que li feia destacar per damunt de tot era el seu excepcional poder físic. Així que tots dos futbolistes van passar a formar part d’una plantilla granota que a la fi d’agost de 1997 va arrancar una més que incerta campanya en la Segona Divisió del futbol espanyol. Aquell curs va ser un rosari de despropòsits, l’equip no va alçar cap i, finalment, es va consumar el descens a la divisió de bronze. Fins a cinc entrenadors van ocupar la banqueta: Emilio Cruz, José Enrique Díaz, Roberto Álvarez, Jesús Aranguren i Pepe Balaguer, qui anava a continuar la següent temporada per a capitanejar la desitjada tornada a la Segona Divisió. En aquella campanya de debut Ettien només va jugar set partits.

Però en les dues següents el tècnic Pepe Balaguer es va assentar en l’equip i es va convertir en el principal valedor de Félix, a qui va recol·locar en el terreny de joc. D’atacant va passar a ocupar la banda dreta de la rereguarda, dins d’un sistema de defensa en cinc que utilitzava l’entrenador de La Pobla de Vallbona. L’africà, a més, es va convertir en l’únic ivorià de la plantilla, després que el seu compatriota Keita fitxara per l’Oviedo després del descens de categoria del conjunt granota. Ettien va disputar 26 trobades en la 98/99 i va ser clau perquè el Llevant quedara campió en el Grup III de la Segona Divisió B, traient-li cinc punts al Cartagonova, el seu immediat seguidor. Però això no li va atorgar l’ascens directe, per a aconseguir-ho havia de quedar de nou campió en una Lliga de Promoció amb el Reial Madrid B, el Poliesportiu Almería i el Bermeo. I els granotes van tornar a ser els millors i van aconseguir l’ascens matemàtic en la penúltima jornada d’aquell mini torneig decisiu. El triomf per 0 a 2 (amb doblet de Fernando Sales) a la Ciutat Esportiva del Reial Madrid va retornar al Llevant UD a la divisió de plata.

En la temporada 1999/2000 els d’ Orriols van realitzar un excel·lent paper en Segona Divisió, amb una meritòria setena posició final, a només cinc punts del Vila-real, que com tercer classificat va ser l’últim dels equips que va ascendir a Primera Divisió. El davanter granota Salillas va ser, a més, el pitxitxi de la competició amb 20 punts. I Ettien, amb el suport total de Pepe Balaguer, va disputar les 38 trobades d’aquell torneig, anotant dos gols (un contra el Leganés i un altre enfront de l’Elx).

La campanya 2000/01 va arrancar amb dos fets molt significatius. El primer va ser que Balaguer no va seguir al capdavant de la nau granota, sent substituït per José Carlos Granero. El nou tècnic, conscient del potencial físic i de la velocitat de l’ivorià, va decidir alliberar-li del seu treball en la rereguarda per a donar-li al seu joc un enfocament molt més ofensiu, convertint-li en tot un arribador per la banda.  I el segon va ser que el sorteig de lliga va oferir que les hosts levantinistes obriren la competició en el Ciutat de València contra el totpoderós Atlètic de Madrid que, inexplicablement, havia descendit de Primera Divisió el curs anterior.

I aquell partit que va enfrontar a granotes i matalafers va ser el dia en què Ettien es va convertir en la nova estrela del futbol espanyol. L’Atlètic de Madrid, un club que sempre s’ha caracteritzat per les seues excel·lents campanyes promocionals, va batejar la travessia pel desert d’aquell curs amb l’eslògan d’un any en l’infern, pensant que només anaven a passar aqueix temps en Segona Divisió. Però es van equivocar, perquè van necessitar dos per a retornar a l’elit. I això que sols amb haver empatat en aquell debut de lliga en el Ciutat hagueren ascendit, ja que al final van quedar quarts, empatats amb el tercer, que va ser el Tenerife i que va pujar pel seu millor golaveratge amb els blanc-i-vermells.

Però aqueix dia el Llevant va fer un partit enorme i va passar per damunt del rival. Els granotes, contra tot pronòstic, van estomacar 4 a 1 als atlètics, en un partit excels de tot l’equip i on l’actuació d’ Ettien va sobreeixir de manera determinant. Va ser l’autor de dues assistències de gol. La primera després d’una cavalcada espectacular per la banda dreta, driblant a quants jugadors matalafers li van eixir al pas i donant la pilota en safata a Salillas perquè anotara el primer. I en la segona part, als set minuts, va tornar a assistir (aquesta vegada a Roa) perquè marcara i posara de nou per davant al Llevant després de l’empat reeixit per Salva Ballesta al caient del descans. Els gols posteriors de Kaiku i Alberto van arredonir una nit històrica que va poder ser vista en tota Espanya, ja que aquella trobada va ser retransmesa a nivell nacional per la cadena Canal Plus. Aquella exhibició d’ Ettien el va catapultar a la fama. Jesús Gil, president de l’Atlètic de Madrid, es va llevar el barret davant la seua actuació i poc temps després el Racing de Santander li va fer al Llevant una oferta en ferma de mil milions de pessetes per a fitxar-lo, però el club presidit per Pedro Villarroel la va rebutjar.

Després d’acabar aqueix any en un acceptable huité lloc les tres següents temporades del Llevant en Segona Divisió li van fer passar de fregar un nou descens a Segona B a tornar a l’elit 41 anys després de l’últim ascens a Primera Divisió. En la campanya 2001/02 el míster Granero ja no va aconseguir optimitzar el rendiment de l’equip i va tornar el carrusel de canvis en la banqueta. La volta de Balaguer tampoc va resultar fructífera i després d’un breu pas també del tècnic de la casa José Gómez el triat per a salvar al Llevant de la crema va ser l’entrenador madrileny Carlos García Cantatero. I encara que només li va traure un punt al Nàstic de Tarragona, l’últim dels equips que va descendir, va ser suficient per a no retornar al pou de la categoria de bronze.

Però les coses van canviar diametralment els dos anys següents. En la 2002/03 Cantarero va comptar amb grans incorporacions, començant pel mediàtic fitxatge de Mijatovic i acabant amb el dels migcampistes Carpintero, Jofre i, sobretot, Rivera, que li van donar un plus de molta qualitat a l’equip. El desafortunat empat a dos contra l’Albacete en el descompte (després d’anar 0 a 2 tot el partit) va ser clau per a no ascendir aquell any. Ettien va jugar amb regularitat, arribant als 33 partits i va marcar tres gols (el seu topall de sempre que va repetir altres anys) enfront de l’Eibar i l’Elx (un en terres il·licitanes i un altre en el Ciutat).

Amb l’arribada de Manolo Preciado a la banqueta en la 2003/04 l’objectiu ja va anar només un: Calia pujar sí o sí i per a això es va apuntalar la defensa amb la incorporació de Pinillos i Alexis Suárez i la davantera amb David Aganzo i l’argentí Gustavo Reggi. I aquesta vegada sí. L’equip es va proclamar campió de la Segona Divisió i després del triomf en Xerez per 1 a 2 (amb gols de Reggi i Rivera) els granotes van tornar a Primera Divisió després de quasi quaranta anys sense jugar amb els millors.

L’inici del torneig del Llevant en Primera Divisió a les ordres de l’alemany Bernd Schuster va ser espectacular. Després de la victòria per 1 a 3 aconseguida contra el Numància en la setena jornada l’equip era cinqué en la taula (amb els mateixos punts que l’Atlètic de Madrid, que era quart en llocs de Champions League).

Per al tècnic alemany Ettien era indiscutible en el seu esquema de joc i va participar en quasi tots els partits d’aquella temporada, arribant als 34. El conjunt granota seguia com un tir i després del triomf en la jornada 10 contra l’Athletic el Llevant UD era tercer i estava en llocs de Champions League, després del Barça i el Reial Madrid. L’equip d’ Orriols s’havia convertit, sens dubte, en la gran revelació del campionat. L’afició granota no podia deixar de fregar-se els ulls.

I a partir d’ací el desastre, un cataclisme que encara ningú s’explica com va succeir. En les últimes 28 jornades de Lliga els blaugranes van perdre 16 partits, van empatar 9 i només van guanyar 3. Després de la derrota per 0 a 1 contra el Màlaga en la número 34 es va cessar a Schuster donant entrada a José Luis Oltra. Però aquella mesura desesperada tampoc va reconduir la situació i després de no véncer en cap d’aqueixos últims quatre trobades el Llevant va descendir a Segona Divisió. Veure per a creure.

No va haver-hi més remei que reinicialitzar i l’equip es va conjurar per a tornar immediatament a Primera Divisió. Després d’un inici dubitatiu d’Oltra en la banqueta el club va decidir substituir-lo en la jornada dècima per l’entrenador José Manuel Esnal Mané. Amb ell la cosa va millorar substancialment i, finalment, després del triomf reeixit en l’última jornada enfront del Lleida per 0 a 1 (amb gol de Riga, el pixixi granota aquella campanya) els d’ Orriols van tornar a la categoria regna. Ettien va tornar a comptar amb la confiança dels tècnics i va jugar 31 partits, anotant en tres ocasions (enfront del Ciutat de Múrcia, l’Almeria i l’Sporting de Gijón). A més, va aconseguir així dos ascensos a Primera amb el Llevant, una cosa de la qual molt pocs jugadors poden presumir.

La 2006/07, la seua segona campanya en l’elit, va ser, de nou, excel·lent. Ettien va jugar 34 partits (sota els ordes de López Caro i Abel Resino) i va marcar dos gols (un al Reial Madrid i un altre, de nou, al Racing de Santander). L’equip es va veure reforçat per dos grans jugadors: l’italià Tommasi en la medul·lar i l’ivorià Kapo (compatriota de Félix) en l’atac. Els d’ Orriols van concloure quinzens.

La temporada 2007/08 va ser l’última de les onze de Félix Ettien com a futbolista granota. I encara que va ser la seua tercera campanya en Primera Divisió va constituir un comiat una miqueta agredolç. L’equip va acabar cuer i va descendir de nou a la categoria de plata. I ell no va comptar amb la confiança que sempre va tindre dels seus entrenadors. Després de la destitució d’Abel Resino, l’italià De Biasi va dirigir a l’equip durant la major part del curs però tampoc va aconseguir canviar la dinàmica i l’últim tècnic d’aquell any, José Ángel Moreno, tres quarts del mateix. Aquell any l’ivorià només va disputar 13 partits i en la golejada patida a Pamplona per 4 a 1 va aconseguir l’últim gol de la seua carrera en Primera Divisió.

Però aquest epíleg no pot entelar l’extraordinària trajectòria d’aquest gran futbolista, un dels més volguts per l’afició d’ Orriols i que, no l’oblidem, compta amb dues dades estadístiques extraordinaris com a futbolista granota. Des de la fusió del Llevant FC i del Gimnàstic en 1939 és el segon jugador (després d’Agustín Dolz) amb més partits oficials disputats: 324. I, al seu torn, és el futbolista levantinista estranger amb més trobades jugades en la història del club.

Finalment el que també és inqüestionable és que si aquesta força de la naturalesa que va ser sempre Ettien haguera tingut com a futbolista una major qualitat tècnica estaríem parlant, sens dubte, d’un jugador top en la història del futbol nacional.