Quini, un davanter excepcional que va meravellar amb els seus gols a l'afició granota

A principis dels anys noranta del segle passat el Llevant UD travessava una de les pitjors èpoques de la seua història. En aqueixa dècada i en l’anterior es van viure els durs anys del ciment, quan molt pocs aficionats acudien amb regularitat als partits del Ciutat i ser granota a València era sinònim de ser un autèntic outsider. Des del curs 1982/83 va haver-hi un breu lapsus d’un parell de campanyes en Segona Divisió (en la 1989/90 i en la següent) però l’hàbitat natural (fins al retorn a la divisió de plata en la temporada 1996/97) va ser la Tercera Divisió i la Segona B. Les alegries per a l’afició d’Orriols arribaven a comptagotes.

Després de l’excel·lent aparador internacional que van suposar per a Espanya les Olimpíades de Barcelona, celebrades entre juliol i agost de 1992, el Llevant UD va tornar un mes després a la seua crua realitat esportiva. Sota la presidència de Ramón Victoria l’equip iniciava la seua segona temporada consecutiva en el Grup III de la Segona B. I en la banqueta Luis Costa (l’entrenador que havia conclòs la campanya anterior) va deixar pas a Juan Muñoz que, finalment, dirigiria íntegrament aquell any post olímpic.

Entre les noves incorporacions va arribar de l’equip murcià del Roldán CD (que havia descendit del Grup III on havien estat els granotes el curs previ) un espigolat davanter amb una planta formidable (1,86 m. i 85 kg.). Originari del poble de Jaén de Linares era un rodamon que ja havia jugat en mitja dotzena d’equips de la Segona B. Encara que només en l’Alcoià havia aconseguit una bona marca golejadora, en arribar als 12 gols. El seu nom era Joaquín Béjar Martínez però tots li cridaven Quini.

El Llevant va quedar enquadrat en el grup dels equips valencians, catalans i murcians. S’anava a veure les cares amb clubs històrics com l’Hèrcules, el Nàstic, el Múrcia, l’Elx, l’Alcoià o el Sant Andreu de Barcelona. I si la veritat és que l’equip sempre va deambular per la part alta de la classificació no va tindre opció d’acabar entre els quatre primers, que eren els qui jugaven la promoció final per a pujar a Segona Divisió.

Així que la gran alegria d’aquella campanya per a la parròquia granota va ser, sens dubte, l’explosió golejadora de Quini. En la seua primera temporada com a blaugrana va aconseguir 21 punts, la seua segona millor marca de sempre com a futbolista. I no sols això. Les seues dianes solien ser, en general, d’una qualitat extraordinària. Diverses vegades va aconseguir perforar la porteria rival amb trets espectaculars des de fora de l’àrea… O concloent jugades amb una qualitat sorprenent, comparable a la dels jugadors top del futbol internacional d’aquella època. Veure a Quini en acció era un gust per als sentits. I dos equips van patir de manera especial els seus estralls golejadors. L’Hèrcules va encaixar sengles doblets seus a Alacant i en el Ciutat. I el Nàstic un gol a Tarragona i un hat trick del de Jaén en Orriols.

Després de concloure en la novena posició el Llevant UD va afrontar el nou curs 1993/94 amb l’objectiu ineludible d’abandonar la Segona B. Per a això va haver-hi un relleu en la banqueta i José Enrique Díaz va passar a ser el nou entrenador. I també van arribar nous jugadors que van elevar el nivell significativament. El porter Rodri anava a convertir-se en les següents quatre temporades en el titular de la meta blaugrana. Al costat d’ell els migcampistes Uriz i Portillo i el davanter Antoñito van ser altres incorporacions importants. Per part seua, Quini va continuar sent el referent indiscutible en l’atac. Va tornar a realitzar un campionat excel·lent amb uns registres molt brillants. La seua marca golejadora va quedar establida en 18 punts i, de nou, l’afició granota va poder gaudir de la qualitat d’un futbolista excepcional.

Però l’equip no estava donant el rendiment que s’esperava, la possibilitat d’ascendir es complicava i al febrer de 1994 es van precipitar els esdeveniments. Després de la derrota a casa enfront del Sant Andreu per 0 a 1 en la jornada 25 el Llevant ocupava la novena posició de la taula. L’endemà, i després de quasi huit anys al capdavant de la nau granota, Ramón Victoria va deixar la presidència del club. I la primera mesura de José Luis López, el nou jerarca de l’entitat, va ser el canvi d’entrenador. Jordi Gonzalvo va ser el triat per a reconduir la situació.

I les coses, almenys esportivament, van millorar de manera radical. L’equip va enllaçar cinc victòries consecutives i va passar a ocupar la tercera plaça del campionat de lliga. L’últim dels triomfs d’aqueixa ratxa espectacular va ser la golejada en el Ciutat per 5 a 1 enfront del Santa Eulalia. Aquell dia Quini va aconseguir el seu segon i últim hat trick com a llevantí. En les últimes huit trobades del torneig va continuar la mateixa dinàmica positiva i l’equip va finalitzar tercer, la qual cosa li va donar l’opció de jugar la promoció d’ascens a Segona Divisió amb el Salamanca, Las Palmas i el Barakaldo.

Però, desgraciadament, l’epíleg d’aquella temporada no va ser el desitjat. L’onze blaugrana va quedar tercer en aquella lliga decisiva i van ser els de Salamanca els qui, finalment, van aconseguir l’ascens a la divisió de plata. I d’aquesta manera acabe la trajectòria llevantinista del gran davanter Quini, un crack del futbol que, durant dos anys inoblidables, va meravellar a l’afició granota.