Els fets esdevinguts remunten al 15 de setembre de 1963 a la ciutat de Barcelona. L’estadi de Sarrià, propietat de l’Espanyol, va ser l’escenari en el qual el Llevant va estrenar la seua condició anotadora en l’univers de la màxima categoria del futbol professional. En realitat, no va caldre esperar una eternitat per a destapar les xarxes adversàries en la Primera Divisió. Tampoc va caldre apel·lar a la intervenció divina dels déus en un esdeveniment sense parangó en l’historial de lliga de l’esquadra blaugrana. El cronòmetre es posicionava sobre el minut vint-i-tres de l’acte inicial quan el triangle conformat per Vall, Wanderley i Ernesto Domínguez van alinear el seu pensament de manera recíproca per a desconcertar als habitants del coliseu del combinat català. No va ser una alineació a imputar a la casualitat. Els tres jugadors van ser determinants en el desenvolupament del curs 1962-1963.
“Internada de Vall per la seua banda amb centre en curt a Wanderley i aquest a Domínguez que remata impecablement a la xarxa”, va descriure Diari Esports en l’edició del dilluns 16 de setembre de 1963. El Mundo Deportivo va accentuar la frevolesa de la saga local en la consecució de la diana granota. “Als 23 minuts un nou i ràpid avanç per l’ala dreta de l’avantguarda forastera amb passada de Wanderley, en posició d’exterior dret, cap al centre, que falla estrepitosament, la defensa espanyolista, i Domínguez pot rematar a plaer el primer gol de la vesprada”. Per damunt de la consecució del gol narrat, i de la virulència mostrada pels atacants blaugranes, resulta possible accentuar el llinatge del gol conquistat per Domínguez.
Va haver-hi justícia divina sobre la gespa de Sarrià. Les botes de Domínguez, probablement un dels jugadors més distingits i egregis de la història centenària del Llevant, van immortalitzar un esdeveniment significatiu en el relat que conformen la institució levantinista i la Primera Divisió. Les matemàtiques ressalten que en el temps més present es compleixen seixanta anys de l’obertura golejadora del Llevant en l’ecosistema d’actual Lliga Santander. La veritat, és que el gol va capitalitzar la confrontació que va creuar sobre el verd a la societat de Vallejo i al col·lectiu blanc-i-blau.
Possiblement era el tipic enfrontament que els entrenadors preferirien bandejar de la seua memòria davant la cascada de gols sumats (4-4). Els porters van abandonar la cita torbats per l’acció del gol. No obstant això, el revers contrari d’aqueixa idea, el torrent de gols, va magnificar el record per als aficionats d’un envit caracteritzat per les contínues alteracions en el lluminós. El Llevant semblava imposar la seua fortalesa en una arrancada demoníaca després dels gols de Domínguez i Wanderley. No obstant això, al final del primer temps Kubala i Mercadé havien retornat la paritat al marcador (2-2). I l’Espanyol semblava encadenar-se a la victòria després de les urpades de Mercadé i Boy en el capítol definitiu (4-2). Quan el Llevant semblava submergir-se en la foscor més tenebrosa va sorgir l’esperit irredent dels pupils de Quique per a abraçar el definitiu 4-4. Camarasa i Vall, amb el partit voltant el seu ocàs, van certificar la formidable capacitat de resistència d’un grup que no es va desplomar malgrat la contundència dels colps rebuts, en forma de gols, i la lesió muscular de Domínguez que va provocar que el Llevant afrontarà els minuts finals en inferioritat numèrica sobre el camp.
Va ser un partit de guspires amb continuades oscil·lacions. Aquell duel va concitar l’atenció mediàtica. És una evidència que per a les hosts llevantines va ser una espècie de baptisme després de l’ascens a l’elit formalitzat en els primers dies de juny de 1963 després de l’anhelat triomf davant l’Esportiu de La Corunya en el feu de Vallejo (2-1). Tot era nou per a un col·lectiu que tractava d’aclimatar-se a un territori tan hostil com desconegut. La insigne Primera Divisió sorgia per l’horitzó com un desafiament de colossals dimensions. El partit estava en l’agenda dels jugadors. En la seua gran majoria s’enfrontaven a un espai per descobrir i colonitzar. Les arrels amb l’ascens perduraven. Per part seua, l’Espanyol presentava en confrontació oficial a Kubala després de la seua inesperada conversió en futbolista del club periquito durant el període estival. El mag de la pilota, un emblema del Barcelona dels temps raquítics i ombrívols del franquisme, creuava la Diagonal per a instal·lar-se en l’aristocràtic barri de Sarrià. A la Ciutat Comtal el debat sobre aquest insospitat viatge va ser espinós i punxant.
La climatologia va amenaçar amb posposar la trobada. Va ploure amb fúria en les jornades prèvies a la cita de lliga que suposava el naixement de la competició de lliga de l’exercici 1963-1964. L’ombra de la suspensió va ser amenaçadora. L’expedició granota va patir tot tipus de sobresalts en el seu desplaçament fins a terres catalanes des de València. De fet, el grup va aconseguir la capital barcelonina al caient de les deu de la nit del dissabte previ al desembarcament de lliga. Quique va deixar constància, via telefònica, del terrorífic viatge emprés des del coliseu de Vallejo. En les entranyes de Sarrià, i amb la fragància del duel encara embolicant les seues graderies, Domínguez analitzava la consecució del tan històrica diana. “Com va ser el meu gol?”. El seu missatge va ser terrenal. “Cosa fàcil. Una combinació entre Vall i Wanderley la passada final de la qual vaig poder agafar i enviar a la xarxa”.