El gran migcampista Rivera, el líder del Llevant UE en el mític ascens de Jerez

En 2004 es van complir quaranta-un anys de l’últim ascens del Llevant UE a Primera Divisió i trenta-nou sense jugar en la màxima categoria. Aquelles dues temporades dels anys seixanta en les quals els granotes havien conviscut amb el Reial Madrid, el Barça i la resta del paradís futbolístic espanyol estaven tan diluïdes en el temps que tornar a l’olimp més que una quimera semblava un impossible. A més, eixe parell de cursos havien sigut els únics de la història del club degà del futbol valencià en l’elit del futbol hispà. Així que l’ascens a Primera Divisió que es va materialitzar en l’Estadi Municipal de Chapín a Jerez el dissabte 5 de juny de 2004 va suposar per al llevantinisme l’èxtasi absolut.

Alberto Rivera Pizarro, natural de Puertollano (Ciudad Real), va ser un talentós futbolista que, des de molt jove, va recalar en l’esquadra del totpoderós Reial Madrid. Sorprenentment, amb només 16 anys, va entrar a formar part de la plantilla del primer equip. I amb 17 anys, tres mesos i 20 dies va establir un rècord encara vigent en el club de Chamartín: Sota les ordres del míster Jorge Valdano el 10 de juny de 1995 va debutar en Primera Divisió en la victòria per 0 a 2 del club blanc enfront del Celta de Vigo, marcant, a més, el segon tant de la trobada. Mai en la història del Reial Madrid un jugador ha debutat i marcat tan jove en Primera Divisió. No obstant això, eixe prometedor inici no va tindre continuïtat i Rivera va tornar a les categories inferiors fins que en la temporada 2000/01 va tornar a l’elit, arribant a jugar en la Champions League en un partit en el qual el Spartak de Moscou va véncer al Reial Madrid per 1 a 0. Però Rivera tampoc va comptar en este cas per a l’entrenador Del Bosque i en el següent curs va ser cedit a l’ Olympique de Marsella on no va tindre una actuació destacada. Fins que, per fi, en la 2002/03 li va arribar l’oportunitat de jugar amb el Llevant UE de València.

En arribar a Orriols es va trobar amb una ambiciosa entitat que s’havia ficat un objectiu entre cella i cella: Retornar a Primera Divisió. Per a això es va articular un gran equip entrenat per Carlos García Cantarero i que anava a girar entorn del fitxatge d’una estrela mediàtica: El gran futbolista Pedja Mijatovic. Rivera, titular indiscutible en la medul·lar, es va convertir en l’escuder del montenegrí. L’equip va estar barallant tot el curs per les tres primeres places que atorgaven l’ascens però la jornada 30 va ser l’última en la qual el club va ocupar la tercera posició. D’ací fins al final del torneig el Llevant va ser el propietari del frustrant quart lloc. I encara que en la jornada 37 va haver-hi un canvi de tècnic i es va donar pas a José Gómez tot va seguir igual. Certament, el rendiment de Mijatovic no va ser l’esperat i els seus problemes físics només li van permetre disputar la meitat de les trobades d’aquella temporada, la qual cosa també va influir en què aquell desitjat ascens no poguera consumar-se.

Així que la 2003/04 havia de ser la temporada d’eixa anhelada volta a la Primera Divisió. Per a això el club va apostar per un entrenador que, fet i fet, es convertiria en un mite del llevantinisme: L’immens Manolo Preciado. Al costat d’ell van arribar també dos estilets en la davantera: David Aganzo i l’argentí Gustavo Reggi.

Però, sens dubte, l’eix d’aquell equip va girar entorn de la batuta d’Alberto Rivera, el gran director de joc d’aquell onze, que es va convertir en l’extensió perfecta del míster en el terreny de joc i que, a més, va aconseguir la seua millor marca golejadora de la seua carrera com a futbolista. Amb 11 punts va ser el segon màxim anotador després de Reggi (que va aconseguir 12) i per davant d’ Aganzo (que va materialitzar 9). A més, en la Copa del Rei els granotes van estar a punt de protagonitzar una gran sorpresa. En els huitens de final l’equip es va creuar amb el Barça i a punt va estar d’eliminar-lo. En el partit d’anada en el Ciutat els d’ Orriols van véncer en una gran trobada per 1 a 0 (amb gol de Rivera) però en la volta al Camp Nou els culers es van imposar per 3 a 1 després d’una més que polèmica actuació arbitral.

Durant tot el torneig de lliga l’equip va liderar amb solvència la competició i en la jornada 40 (encara quedaven dues més per a la conclusió) li va arribar la primera oportunitat per a consumar l’ascens. Per a això havia de véncer a Jerez a l’equip local. I després d’un extraordinari partit, no exempt de sofriment, perquè els locals es van avançar ja entrada la segona part, el Llevant va aconseguir donar-li la volta al marcador i consumar la gesta. Després del primer gol de Reggi va ser Rivera, després d’anotar un penal en el minut 71, qui va portar a tot el llevantinisme al paroxisme.

Sorprenentment, amb el Llevant UE en Primera Divisió no se li va donar continuïtat al tècnic que havia aconseguit l’ascens i Preuat va ser substituït per l’alemany Bern Schuster. L’equip es va reforçar amb jugadors de nivell com el defensa irlandés Harte, el davanter búlgar Manchev o el porter argentí Cavallero. I l’equip va fer un primer quart de temporada realment espectacular arribant a estar en la jornada 10 en la tercera posició després del Barça i el Reial Madrid.

No obstant això, la segona volta va ser desastrosa esportivament per a l’equip, que va baixar ostensiblement el seu rendiment. En la jornada 35 José Luis Oltra es va convertir en el nou tècnic per a tractar de revertir la situació però la reacció va ser insuficient. I en l’últim partit del torneig, després de caure golejats 4 a 1 a Vila-real, els granotes van tornar a la categoria de plata.

I així va acabar la tercera i última temporada d’Alberto Rivera com a futbolista granota. Un migcampista extraordinari, amb una qualitat tècnica fabulosa que va liderar un ascens a Primera Divisió inoblidable per al llevantinisme.