En els primers anys seixanta Daniel Pérez Marco era un home de profundes conviccions llevantinistes. Era un experimentat i avesat seguidor granota. I feia gala d’un optimisme desmesurat amb efectes contagiosos. En eixe punt del relat històric podríem advertir que era un tipus unit sentimentalment al Llevant i optimista per naturalesa. En l’imaginari blaugrana estos dos supòsits, a vegades, resulten refractaris, però en este cas tan particular són idees fonamentals que permeten definir la seua concepció com a simpatitzant de la causa blaugrana. En les albors dels seixanta no hi havia sospites sobre la seua dilatada militància. El temps avalava esta estreta i profunda entesa. Pérez Marco va créixer i va madurar com gimnastiquista. Després de la Guerra Civil va patir en les seues carns el procés de reconversió que va provocar el naixement de la UDLG i la transformació definitiva en Llevant UD al juny de 1941. Mai va abjurar de la seua fe. Va ser una norma indestructible. El Gimnàstic, la UDLG i el Llevant UD van ser elements consubstancials a la seua vida.
D’eixe tarannà optimisme que sempre li va caracteritzar tampoc hi havia dubtes. La intrahistoria que amaga esta bandera que va onejar al ritme dels gols marcats per Serafín i Vall en el feu de Vallejo en una vesprada màgica es converteix en tot un paradigma. El seu net Daniel Pérez Sáez fa un pas al capdavant per a embolicar el passat amb el present amb la finalitat de confirmar esta tesi. “Quan arriba el famós any de l’ascens jo no sé la sensació que tindria el meu avi, però la veritat és que va fer esta bandera molt abans de la consecució de l’ascens al juny de 1963. Els seus fills, és a dir, el meu pare i el meu oncle, em confirmen que va brodar la bandera molt abans que l’ascens fora una realitat. Jo pensava que eixa bandera era posterior a l’ascens, però no. Des de meitat d’aquella temporada el meu avi anava als partits de Vallejo amb eixa bandera. L’havia preparada amb anterioritat perquè segurament confiava a ascendir. El meu avi anhelava durant tota la seua vida eixe ascens. Per a ell degué ser l’èxtasi total”, testifica amb un orgull indisimulat.
No sabem amb certesa la causa que va guiar esta acció. Potser Daniel Pérez Marco tenia una visió fascinant en un d’eixos viatges que realitzava des de l’estació de Godella al camp de Vallejo en el desaparegut trenet que enllaçava amb l’estació del Pont d’Assot en les jornades de futbol. Potser els anys de filiació a la causa blaugrana li permetien percebre els esdeveniments futurs amb una claredat meridiana. O potser compartia eixe somni de l’anhelat ascens amb els seus correligionaris en les improvisades tertúlies que s’organitzaven en les prèvies als enfrontaments de lliga en les proximitats de Vallejo. Possiblement aquell equip de futbolistes compromesos feia olor d’epopeia. I de les grans, sobretot després d’enlairar en la classificació en la segona volta de la competició. La veritat és que Daniel Pérez va actuar amb diligència com feia quan abordava alguna operació relacionada amb el Llevant. “Va ser a la plaça de la Mercè i no sé dir quin va ser el comerç, però va encarregar la bandera amb el brodat que assenyalava temporada 1962-1963”.
El nostre protagonista no sabia el calat que anava a tindre eixa decisió adoptada. Estava realitzant un pacte amb el calendari per a perpetuar-se a través d’una cita llegendària en la història de la institució granota. No és una afirmació desmesurada. Hi ha una imatge realment icònica vinculada al llegendari ascens a Primera Divisió que mostra a un aficionat granota amb el rostre ple d’orgull onejant una bandera amb els colors blaugranes.
Podem reconéixer a Daniel Pérez agitant al vent la bandera.
L’eufòria i la passió que transmet és manifesta. El Llevant havia aconseguit travessar el pòrtic d’accés a la màxima categoria després de doblegar a l’Esportiu de La Corunya en el partit decisiu de promoció (2-1). Daniel Pérez Marco és un home immensament feliç. La foto és l’arquetip de la felicitat més extrema. No hi ha més que observar el rictus que dibuixa el seu rostre per a reconéixer eixe estat d’ànim caracteritzat per la bonaventura i per l’esperança. La instantània permet reconéixer el fons de Vallejo que servia d’acomodament al vell marcador de la instal·lació del carrer d’Alboraia. Daniel Pérez Marco transmet llevantinisme en una jornada mítica.
Hi ha una altra imatge representativa d’aquella fita esportiva. Va succeir a la conclusió del partit quan els aficionats van assaltar la gespa de Vallejo per a complimentar als seus herois. De nou la bandera cobra rellevància. En este cas, és difícil no fixar l’atenció sobre este emblema. Sembla aconseguir el cel de Vallejo planejant sobre els caps dels aficionats blaugranes. Un dels aspectes més cridaners és l’enorme dimensió de la seua asta. “Jo crec que volia fer la bandera més gran”, sosté amb un somriure el seu net. La qüestió és immediata: perquè era tan esvelta i sobreeixia sobre la resta? Hi ha una explicació mundana que aclareix esta espècie d’enigma. La clau està en un pal que semblava reptar al firmament. “Tenia facilitat per a aconseguir eixos pals tan llargs per la seua professió de forner. Ells tenien pales de 2’5, 3’5 i fins a 4 metres per a fornejar el pa. Per a ell era molt fàcil perquè disposava d’eixos pals. Jo crec que volia demostrar el seu amor pel Llevant de la manera més gran. Si necessitava un pal de quatre metres perquè agafava un pal de quatre metres. El que fera falta pel seu Llevant”.
Potser de manera insospitada va adquirir l’eternitat. Eixes imatges permeten il·lustrar aquell llegendari ascens. És recurrent tornar a elles per a recordar i immortalitzar aquell fet històric. “Per a nosaltres és un orgull que en la majoria d’històries del Llevant aparega el meu avi”. De fet, en l’exposició commemorativa del 110 aniversari forma part de l’àlbum de fotografies. Agafat a eixa bandera, Daniel Pérez va gaudir de l’experiència que va significar per a la societat irrompre en l’àmbit de la màxima categoria. En eixe sentit, va extraure fins a la medul·la d’aquella curta estada en l’elit. El futbol és una bona excusa per a conéixer tots els racons de la Península Ibèrica. “El primer any del Llevant en Primera Divisió el meu avi viatja al Bernabéu, al vell San Mamés, al Metropolità… Es va recórrer tota Espanya amb el Llevant. Em comptava la recepció que li feien en aquells dies. Res a veure amb el que succeeix ara. Et presentaves amb una bandera rival i et convidaven a menjar, t’ensenyaven el camp, et tractaven molt bé. Era una convivència molt diferent”. Hi ha anècdotes desternillants. “Em contava que va ser a Barcelona i se li va trencar el cotxe pel camí. Va haver de fer acte-stop per a arribar a Barcelona, però ell va ser i va veure al Llevant. Eixa bandera sempre anava amb ell en els desplaçaments. Era una manera de fer turisme per Espanya si t’agradava el futbol”. El seu net el té clar. “Esta bandera simbolitza l’època més feliç del Llevant en Primera Divisió”.
I arribats a este punt. Com es forja eixa identitat? Com va ser el procés que marca la seua condició de llevantinista? Cal viatjar a la València de principis del segle XX. Daniel Pérez va nàixer en 1910 en el barri del Carmen. El futbol, una disciplina nova que procedia d’Anglaterra i que s’havia introduït a la ciutat a través del Port, començava a expandir-se per la ciutat. En eixe àmbit d’acció, el cor del Carmen, l’ascendent del Patronat de la Joventut Obrera del Pare Basté sobre els joves exerceix d’amalgama. “El meu avi va començar a practicar un esport que s’estava popularitzant en moltes parts de València. Ell em contava que van començar a jugar en el riu, en un camp que estava davall de Govern Civil. Ell recorda haver jugat en un equip que es deia Patronat-Gimnàstic. El meu avi es va aficionar molt al futbol des de llavors”.
La flama es mantenia inalterable i es va perpetuar a través del Gimnàstic. Aquell equip unit des de 1909 a l’univers del Patronat de la Joventut Obrera va créixer després de deslligar-se d’esta institució en 1915 per a convertir-se en un clàssic del futbol valencià dels anys vint i trenta. La seua massa social està indissolublement unida al Barri del Carmen. “El meu avi va deixar de jugar al futbol, perquè s’encamina cap a la seua vida professional, i es fa del Gimnàstic. Passa a ser un aficionat més del Gimnàstic. Ell em comptava l’època gloriosa dels campionats regionals. Ell sabia tots els títols pre-Lliga que el Gimnàstic havia conquistat. Em parlava de la rivalitat amb el València, Llevant o Cabanyal”, recrea el seu net amb èmfasi. I prossegueix: “Més tard es crea la Lliga i després arriba la història que tots sabem després de la Guerra Civil amb la creació del famós UDLG que va acabar convertit en Llevant. El meu avi presumia d’haver sigut del UDLG i va continuar anant a Vallejo per a veure al Llevant”, afig sintetitzant un passatge rellevant de la història futbolística de la ciutat de València.
Els anys quaranta i cinquanta marquen la seua aliança amb el club naixent de la fusió del Llevant i Gimnàstic. Res sembla haver canviat, pese al complicat concordat entre dos club amb posicionaments ideològics i socials antagònics. Era un home de profundes creences en el pla futbolístic. “Per a ell era un ritu sagrat acudir els diumenges a les cinc de la vesprada al camp de Vallejo. Normalment acudia amb temps i formava part de les tertúlies que es muntaven abans dels partits. El meu avi no era de bars, ni tampoc pertanyia a cap penya”, puntualitza el seu successor”. Daniel Pérez era un seguidor generós. No escatimava esforç si calia acostar el muscle. “Sé que hi havia temporades que els socis feien aportacions econòmiques. El meu avi era dels quals tot el que era capaç de distraure-li a la meua àvia el posava en benefici del Llevant. Eixa era la seua passió”. I puntualitza. “Recorde converses entre el meu avi i la meua àvia en les quals la meua àvia ens deia que podia esfondrar-se el món o haver-hi una inundació, però l’avi mai faltaria al partit del Llevant. Així era”.
I així va ser fins al final dels temps. Daniel va viure el tràfec que va implicar l’alambinat pas del vell Vallejo en direcció cap al Nou Estadi. Seria lògic suposar que la bandera faria eixe trànsit. Eren carn i ungla; Lennon i McCartney. I no és desficaciat pensar que tornaria a desplegar les seues ales coincidint amb algun dels retorns des de la Tercera Divisió a Segona o des de la Segona B a la categoria de Plata. “No ho recorde, però imagine que en alguna ocasió especial, coincidint amb algun ascens, sí que la trauria, però no el recorde amb claredat. Amb 11 o 12 anys vaig deixar de vindre al camp amb ell ja que va començar a perdre la vista. A principis continuava venint a l’estadi, però a poc a poc va deixar d’acudir als partits”.
I què va ocórrer amb la bandera? En el present la bandera de l’ascens del 63 la custòdia Daniel Pérez Sáez. “Hi ha un moment que la bandera es guarda. L’hereta el net major i em toca a mi. El tradicionalisme impera en eixa època, però jo soc de la família el que més ha heretat l’afició pel Llevant que em contagie el meu avi.”. La vigilància és estreta. És un vestigi d’un passat que li uneix al seu avi. “Mai l’he portada al futbol per a animar perquè no em vull arriscar al fet que li puga passar qualsevol cosa. És alguna cosa meu de la meua família. De nosaltres. La guarde com a or en drap. Ell la guardava com una relíquia”, defensa Daniel Pérez Sáez.
Un llegat emocional. Daniel Pérez Marco va tindre problemes de visió i va deixar d’allistar-se al futbol en les jornades dominicals, però mai va perdre la il·lusió, ni eixe optimisme contagiós per reeditar les sensacions que va sentir després de l’ascens del 63. “Llavors (anys huitanta) estava el Logroñés en Primera Divisió i em deia que el Llevant havia de ser un equip com el Logroñés que any sí, any no estava en Primera i algun any es classificaria per a la UEFA”. Els seus pronòstics es van complir. “Vins al Llevant en la UEFA amb JIM i abans vaig gaudir de l’ascens de 2004. No em podia llevar al meu avi del meu cap. A més, vam anar a la festa que hi havia a la Malva-rosa i després vam ser al Carmen a celebrar-ho. Obstaculitzem en els pubs i ens posaven l’himne del Llevant. Jo estava realment emocionat. L’ascens de 2004 va ser màgic. En el Carmen va nàixer la passió del meu avi i jo estava celebrant que havíem pujat a Primera on va nàixer tot”.