Els jugadors del Llevant van fer la valisa per a afrontar un mes de novembre replet de viatges i de quilòmetres. Les hosts blaugranes van recórrer els confins de la Península Ibèrica per a afrontar el relat de la competició de lliga en l’univers del Grup Segon de la categoria de Plata. Va ser una espècie de peregrinació en tota regla quan 1957 voltava ja el seu comiat oficial. El full de ruta estava establit. Eldense, Alcoià, Cadis i Huelva conformaven la versió més viatgera del Llevant. No va ser un fet a imputar a l’atzar del calendari. Tampoc va ser una casualitat d’índole estrictament esportiva. En els primers dies del mes de novembre de 1957 els efectes devastadors de la riuada d’octubre, que va arrasar a la ciutat de València, va marcar el destí de la societat llevantinista durant novembre.
El terrible temporal va assolar el feu de Vallejo. Les seues conseqüències van ser aniquiladores. La instal·lació de l’equip blaugrana va quedar completament negada per la virulència de la pluja caiguda. El riu Túria es va desbordar al seu pas per la capital propiciant el caos més absolut i imatges dantesques. Vallejo va patir els embats de la pujada de cabal de l’aigua. A penes si estava distanciat a escassos metres del llit del Túria. Les pèrdues van ser quantioses. Els informes emesos pels funcionaris del club van xifrar la reconstrucció del coliseu en una quantitat pròxima al milió de pessetes. L’import era tan notable com onerós per als registres econòmics de l’època.
L’apocalipsi va semblar planar-se sobre València en la jornada del dilluns 14 d’octubre. Aquell diumenge 13 (jornada cinquena) el Llevant s’havia enfrontat a l’Atlètic Ceuta en Vallejo (2-2). Potser en eixe moment de la cronologia ningú era capaç d’imaginar la magnitud i la fúria de la catàstrofe que s’aproximava amb passes de gegant. València va entrar en col·lapse i els jugadors del Llevant no van reprendre la normalitat en el marc de la competició de la regularitat fins al naixement de novembre. Els partits i entrenaments van quedar suspesos fins que la caòtica situació canviara.
En eixe punt del relat el calendari va virar en un gir extraordinari dels esdeveniments. La impossibilitat de disputar els xocs en qualitat de local va propiciar l’èxode de la plantilla blaugrana cap a territoris desconeguts. Era una solució accidental i fortuïta. Als pupils d’ Urquizu no els va quedar més remei que fer apilament de pertinences, i tirar de resignació, per a fer front als quatre desplaçaments enllaçats en el temps que sorgien per l’horitzó. Caldria imaginar l’estat de les carreteres nacionals per a agreujar esta tendència excursionista del grup. I els autobusos del passat no posseïen el confort dels vehicles del present.
Elda i Alcoi (jornades octava i novena) semblaven marcar una xicoteta treva en eixa colossal aventura. El Llevant no saltava a la gespa des de la jornada cinquena. No obstant això, les distàncies adquirien una nova dimensió, coincidint amb els enfrontaments de lliga davant el Cadis (jornada dècima) i Recreatiu de Huelva per als diumenges del 17 i 24 de novembre, si bé el duel davant el Recre corresponia a la jornada sisena. El balanç de resultats, des d’una perspectiva general, no va ser especialment encoratjador. El Llevant va clavar el genoll davant l’ Eldense (3-1), Cadis (3-1) i Recre (2-1) i va trencar eixa tendència negativa en el Collao davant l’Alcoià (1-2). Paredes va conquistar la victòria en els minuts finals de la cita.
L’enfrontament davant el Recreatiu de Huelva va consignar el comiat d’ Urzquizu de la banqueta granota i el seu relleu per Álvaro. La versió més viatgera del Llevant va agreujar el seu depressiu estat d’ànim. El col·lectiu deambulava per la zona més tenebrosa de la taula en les jornades anteriors a la riuada. La derrota a Huelva va bandejar a l’entitat als llocs de descens a Tercera Divisió. No obstant això, tot va permutar durant una segona volta edificant. El partit davant l’Extremadura (4-0) de l’1 de gener de 1958 (jornada setena) va marcar una pertinaç davantera. I què va esdevindre amb els enfrontaments incardinats davant Eldense, Alcoià, Cadis al refugi de Vallejo? Entre març i abril de 1958 els triomfs es van succeir 6-1 i 2-0 davant els representants alacantins i 5-0 davant el bloc de la Tasseta de Plata per a transformar definitivament la inèrcia d’un bloc instal·lat en la part més elevada de la classificació.