El sagaç observador, potser amb hores de vol en l’univers levantinista, podrà descobrir la imatge d’Eloy embolicat entre una mar de samarretes blanques i verdes que semblen envoltar-lo i voltar el seu pas ferm i decidit en direcció cap a la porteria de l’Elx. I potser el perspicaç aficionat és capaç d’identificar l’efígie del jugador que, instal·lat en un segon pla, alça els braços com si tractara de magnificar l’acció del ros atacant o tractara de buscar protecció davant l’oceà de cames que tenien com a única finalitat obstaculitzar els moviments d’un dels herois d’aquell equip que ensinistrava Juande Ramos i que va redirigir els focus lluminosos i l’atenció mediàtica sobre el Llevant com a institució després d’uns exercicis de lliga de turment i ansietat entre l’inframon del futbol professional. Fabado sembla tornar a la banda esquerra d’un equip que va conquistar l’espai i temps per a adquirir eternitat. La foto és rellevant. Per desgràcia no existeix abundant material en l’arxiu del club.
Potser la instantània es converteix en el paradigma d’aquell Llevant entre incisiu i intransigent davant els seus adversari que col·leccionava tantes victòries com confrontacions disputades fins llavors en el recordat naixement del curs de lliga 1994-1995. No hi havia por en l’epifania d’una temporada. Tampoc existia desconfiança, ni temors en el grup. Aquell col·lectiu se sentia recolzat per la certitud i per la seguretat. Sobre el verd mostrava una versió a cavall entre la transgressió i la desobediència als fets esdevinguts. Ho va evidenciar en el transcurs de l’ enfrontament davant l’Elx, corresponent a la jornada desena de la competició en el marc de la Segona Divisió B. L’esquadra il·licitana semblava decidit a acabar amb la condició d’imbatible de grup d’ Orriols. Rodri va sorprendre a Rodri amb el partit en matines. No és un joc de paraules. El migcampista de l’Elx va sorprendre l’arquer local.
El duel, disputat el dissabte 5 de novembre de 1994, amb les cambres de Canal 9 estenent acta de tot el que allí va succeir, semblava eixir-se del guió que el Llevant havia establit de manera dictatorial des que posara en acció el seu compte de confrontacions davant l’Europa (0-2) en els primers dies de setembre. De fet, el primer capítol va concloure amb avantatge per a l’entitat de la ciutat de les palmeres. No obstant això, aquell esperit de rebel·lia que impregnava al Llevant de Juande, durant eixe punt del relat de lliga, es va materialitzar en una represa imperial. Va noquejar el Llevant a l’Elx davant un hui Ciutat de València enfervorit i entregat a la causa. El feu d’ Orriols es va allistar a la remuntada amb la passió que transmetien els soldats blaugranes en cadascuna de les maniobres protagonitzades sobre la pastura. Fabado i Gallego van canviar el sentit de l’enfrontament en tot just set minuts colossals. El Ciutat es va apagar de sobte quan el col·legiat va decretar una pena màxima en els minuts finals que Vilchez va errar. Era la novena victòria consecutiva (el Llevant comptava amb un partit menys davant el Nàstic suspés per la pluja). L’entitat levantinista igualada el rècord de victòries del Reial Madrid del curs 1968-1969. El sagaç observador ja haurà observat o recordat, si va ser present en Orriols, que aquell Llevant va estrenar un equipament commemoratiu per a l’ocasió. Les ratlles blaugranes van aprimar per a estendre’s en una samarreta que no van tornar a utilitzar.