La Copa Espanya Lliure: La gran Final

Colina, l'entrenador del València, estava convençut que en el partit decisiu s'anava a revertir la nefasta ratxa que portaven amb el Llevant. A més, Sarrià sempre se'ls donava bé. El jugador Goiburu encara va ser més agosarat i va assegurar que el València guanyaria 4 a 1. Però res d'això va espantar a Gallart, el tècnic del Llevant, que va ser el més encertat amb el pronòstic: “Li donarem ‘pal’ pèl al València”

Aquesta foto és una de les poques d'aquella final que, segons les cròniques, no va tindre color. El Llevant va meréixer guanyar amb més folgança. Almenys el bellíssim gol de Nieto en el minut 78, després d'una bolea excelsa, va compensar el baix tanteig. El llevantí Olivares va ser el millor i es va jugar com les finals es juguen, amb nervi i duresa. L'únic però va ser la fredor del públic català davant la falta de representació local.

I aquest va ser aquell mític onze que el 18 de juliol de 1937, en l'estadi Sarrià de Barcelona, va guanyar el gran títol llevantí: La Copa Espanya Lliure. Dempeus i d'esquerra a dreta: Puig II (davanter), Calero (mitjà), Olivares (defensa), Gaspar Rubio (davanter), Fraisón (davanter), Calpe (defensa), Valero (porter) i Rubio (mitjà). A la gatzoneta: Dolz (mitjà), Nieto (davanter) i Martínez Catalá (davanter).

El Mundo Deportivo va legitimar el Trofeu: “Es tracta de la FINAL DE LA COPA 1937. I la seua significació consisteix en el fet que a l'Espanya lleial no s'han interromput les competicions futbolístiques. Després dels superregionals, va haver-hi la Lliga. Ara, també, final de Copa que, com en els anys precedents del gloriós historial del Trofeu és donada pel Cap de l'Estat”. I va adjuntar la llista amb tots els campions.

Una altra curiositat d'aquesta Copa van ser les samarretes de la final. Si bé és cert que la blanc-i-blava del Llevant sí havia tingut un recorregut històric, la roja que va lluir el València resulta del tot sorprenent fins i tot per al més fidel seguidor ché. I va tindre una raó: El València la va utilitzar com a talismà, perquè l'havia portada en la seua última victòria enfront del Llevant en el Regional de 1936. Encara que de res li va servir.