Del lideratge en Primera a l'aventura europea

L’arrancada del curs 2011-2012, amb Juan Ignacio Martínez en la banqueta, va ser superlatiu amb el LlevantUD defensant la condició de líder després dels sonats triomfs a Vila-real (0-3) i Reial Societat (3-2). L’esquadra granota va sumar set victòries consecutives. El cicle va nàixer en el Ciutat de València després de sotmetre al Reial Madrid amb una diana de Kone. El sol no es va posar en els duels davant el Rayo Vallecano, Espanyol, Betis, Màlaga, Vila-real i Reial Societat. El Llevant va signar la temporada més distingida de la seua història després d’aconseguir la sisena posició en la taula en la Lliga BBVA.

Aqueix registre li va permetre traspassar la frontera dels Pirineus per a inscriure’s en el marc de la Lliga Europea. No obstant això, va caldre superar una ronda accés davant el Motherwell. Aquesta gesta va propiciar que el Llevant passejara la seua imatge i gravara el seu nom per la Vella Europa. L’esquadra de Juan Ignacio va visitar Alemanya, Holanda i Suècia en la fase de grups per a mesurar-se a l’Hannover 96, Twente i Helsingborg. Com a segon classificat, va creuar el seu destí amb el de Olympiakos, un històric del futbol grec, en l’eliminatòria de setzens de Final. L’última parada va tindre com a rival a Rubin Kazan.

La complexitat d’aquesta empresa no li va distraure de la competició domèstica. L’atmosfera de la Primera Divisió recreava cadascun dels seus passos del grup que conduïa Juan Ignacio. La temporada 2013-2014 va suposar un canvi en la filosofia vital del Llevant. Joaquín Caparrós, un tècnic amb hores de qualificació en Primera Divisió, va aterrar en la banqueta granota per a cordar una nova permanència. L’estiu de 2014 va estar marcat pel traspàs de Keylor al Reial Madrid per una xifra rellevant.

La dimensió del salt de qualitat del balompié femení en els últims temps és una evidència absoluta. El futbol femení ha arribat fins als grans estadis. El Ciutat de València no ha sigut alié a aquesta explosió. Ja va albergar una final de la Copa de la Reina en els primers anys del tercer mil·lenni i va servir d’escenari per a la disputa del derbi femení de la ciutat entre el Llevant i el València. Comença a ser una tradició. La professionalització de les jugadores, l’enfortiment de les seues estructures internes, l’arribada de patrocinadors, així com el procés de vinculació amb clubs de l’elit Lliga de Futbol Professional determina el creixement de l’actual Lliga Iberdrola, marc en el qual el Llevant continua sent un club de referència.

El club continuava creixent a nivell intern i consolidant les seues estructures, si bé l’exercici 2014-2015 va ser complex des d’un prisma esportiu. Mendilibar va ser l’aposta per a la direcció tècnica. No obstant això, en la jornada huitena va ser rellevat de les seues funcions per Alcaraz. El Llevant va aconseguir una agònica permanència. El període estival va ser complicat. Robert Sarver va presentar una oferta de compra finalment no consumada.

La segona dècada del tercer mil·lenni va confirmar les ànsies expansionistes del Llevant a través de la creació de diferents seccions esportives associades al seu nom. No era un fenomen nou en la història. El Llevant F.C. i el Gimnàstic F.C., en els anys vint i trenta, van potenciar la seua ascendència amb equips d’atletisme, ciclisme o hoquei que competien sota la seua protecció. El Llevant O.D va apostar en els cinquanta la disciplina de l’handbol. En el temps més recent tot va començar en 2009 amb el Llevant Masclets d’hoquei en cadira de rodes elèctrica. Va ser el germen del Llevant EDI. La institució de Orriols va ser precursora amb la inauguració d’una escola de futbol per a persones amb discapacitat intel·lectual. Seguint aqueixa filosofia va sorgir en 2016 el Llevant PC per a joves amb paràlisi cerebral. El Projecte Di-Capacitat gira entorn a David Casinos, Ricardo Ten, Mónica Merenciano i Óscar Ponce, quatre reconeguts esportistes paralímpics d’un indiscutible nivell. Hi ha més modalitats esportives. El Llevant Futbol Sala competeix en l’elit. Els equips de balomnano, futvoley i futbol Platja confirmen aqueixa tendència polièdrica de la societat blaugrana.

El Llevant va tornar a la categoria de Plata a la conclusió de l’exercici 2015-2016. Després de sis temporades consecutives en l’elit, l’esquadra blaugrana afrontava un nou desafiament; retornar amb la major celeritat possible a l’espai perdut. No va ser un simple pensament. El Llevant de López Muñiz va travessar aqueix llindar en un duel disputat en el Ciutat de València davant l’Oviedo. Restaven sis confrontacions per al desenllaç definitiu de la competició de lliga 2016-2017. La volta a l’elit va produir emocions contraposades. L’aterratge de Paco López a la banqueta va il·luminar definitivament el camí blaugrana. Boateng va simbolitzar aqueix trànsit amb un hat-trick llegendari davant el F.C. Barcelona que va trencar la invulnerabilitat blaugrana i va projectar a la societat de Orriols en una remuntada superlativa.

La temporada 2018-2019 va deixar una cita majúscula en el feu de Montilivi. El Llevant es va jugar el curs a cara o creu davant el Girona en un partit devastador. L’obús d’ Enis Bardhi va certificar una remuntada de Primera Divisió (1-2) . Abans Morales havia resolt una acció aèria amb una cabotada furiosa. L’exercici de lliga va concloure amb el comiat de Pedro López després d’una àmplia trajectòria com a llevantinista. El capità va marxar després de defensar l’elàstica granota per última vegada davant l’Atlètic de Madrid. Aquella campanya el Llevant Futbol Sala va jugar la fase final de la Copa d’Espanya com a amfitrió en disputar-se a València i va accedir, per primera vegada, als play-offs pel títol. El Llevant Femení va ser capaç de congregar més de 20.000 ànimes en el derbi davant el València en el Ciutat.

El coronavirus 2019 va marcar l’evolució de la campanya 2019-2020. De sobte, el món va començar a esvair-se. El futbol va patir els efectes d’aquesta aniquiladora plaga. La competició va patir un parèntesi entre els mesos de març i juny. Va ser un final atípic amb el calendari superant el mes de juliol. L’esquadra granota va concloure el seu periple de lliga a la Nucia per mor de les obres de condicionament del Ciutat. El Llevant va signar la seua segona millor temporada de la història en l’elit. Va conquistar 49 punts per a fixar el seu nom a la dotzena posició en la taula. Els granotes van obtindre victòries de prestigi davant el Barcelona (3-1) i Madrid (1-0) en el Ciutat.

Durant un quart d’hora el Llevant va ser finalista de la Copa del Rei. Tot va ser tan breu com intens. En el duel de tornada de les semifinals Roger va colpejar sense pietat la meta de l’Athletic. No obstant això, la resposta de l’esquadra basca va ser exquisida, encara que el somni coper es va trencar de manera diabòlica després d’un tret de Berenguer que es va estavellar en el cos de Vukcevik per a desnortar a Aitor. El passeig per la Copa va concloure en tragèdia. Era la segona vegada en la història que el Llevant trepitjava el llindar de les semifinals després dels fets esdevinguts en la temporada 1934-1935 amb eliminatòries repletes de magnitud davant el València i Barcelona.

Va ser la temporada dels estadis en silenci. Els efectes de la pandèmia van allunyar als aficionats de les graderies durant la pràctica totalitat de l’exercici. Campanya va adquirir protagonisme en debutar com a internacional absolut amb Espanya davant Portugal emulant a Domínguez. El Llevant es va mantindre alçat en la màxima categoria mentre que l’equip de Futbol Sala va fregar la glòria del títol de lliga. Mancant 44 segons el Llevant albirava el campionat. El Barça va forçar la pròrroga i va alçar el títol des del punt de penal. El Llevant Femení va realitzar un continuat exercici de superació per a aconseguir les finals de la Copa de la Reina i de la Supercopa d’Espanya, encara que Atlètic de Madrid i Barcelona van aniquilar els desitjos de les jugadores que dirigia María Pry.